Més enllà de la caricatura fàcil de l'home que va protagonitzar una històrica borratxera en un programa de TVE de Fernando Sánchez Dragó, una trobada amb Fernando Arrabal –dramaturg, director de cinema, novel·lista, poeta i expert en escacs– comporta una conversa de viaranys totalment imprevisibles, que se sap com comença però mai com s'acaba. Però també una trobada presidida per l'humor i, sobretot, per una gran afabilitat.

El simple comentari a propòsit de la samarreta d'un company de la premsa encén la metxa d'una barroca digressió a propòsit del traspassat John Kennedy Toole i el seu llibre Una conxorxa d'enzes, “la novel·la nord-americana més important dels últims trenta anys, segons la meva opinió; és clar que la meva opinió no val res”.

Aquests dies, Fernando Arrabal ha estat a Barcelona participant com a actor a Regression, una pel·lícula de ciència-ficció parcialment rodada al bosc inundat d'un museu situat a la part alta de Barcelona –per raons més aviat abstruses, no permet que se'n digui el nom–. Dirigida per Joan Frank Charansonnet, Regression serà la primera pel·lícula que, com al seu dia va passar amb el moviment Dogma 95, representarà el segell i la marca registrada del moviment Postpànic, que es vol que sigui l'hereu del moviment Pànic, que als lisèrgics anys seixanta va fundar Arrabal amb altres companys de facècies com ara Alejandro Jodorowski i el desaparegut Roland Topor. Arrabal nega que aquest nou moviment sigui cap prolongació del que va protagonitzar al seu dia, i afirma que és “un avatar d'aquell moviment filosòfic, que posava l'accent en la confusió”. A partir d'aquí, la conversa ja es dispara: “Una sola vegada, Cervantes va tenir l'audàcia de dir una cosa que els jugadors catalans del Barça, que són tan modestos, no haurien dit mai: «He fet una obra de teatre genial, extraordinària!»”.

Qualificada pel seu director d'“al·legat contra la globalització i el canvi climàtic”, Regression presenta un argument que arrenca l'any 2039, quan el planeta Terra és a punt de desaparèixer a conseqüència de les transformacions atmosfèriques; l'última esperança de la humanitat és la colonització de la lluna més gran de Saturn, Titan. A partir d'aquí, l'argument també fa salts a tres èpoques i llocs diferents: el segle X, la Guerra Civil espanyola i un club dance dels anys vuitanta. Sobre les possibilitats que acabi passant alguna cosa semblant a la que planteja aquesta història, Arrabal –que interpreta el canceller– considera: “Desgraciadament, el que s'ha imaginat com una fantasia es pot fer realitat, com han previst Bertolt Brecht i, sobretot, Pirandello a Cinc personatges a la recerca d'un autor. El gran argument d'aquesta pel·lícula és què passa quan hi ha un cataclisme atmosfèric, què es pot fer”.

Elsa Anka i Roger Pera coprotagonitzen al costat d'Arrabal aquesta producció catalana de pressupost modest (150.000 euros) de la productora Junnafilms, que es roda durant 19 dies amb dues càmeres de fotos Canon. El director, Joan Frank Charansonnet, ja va dirigir fa un any el llargmetratge –encara inèdit– Ushima-Next, també amb Arrabal, i prèviament havia dirigit un muntatge de la cèlebre obra del mateix Arrabal El arquitecto y el emperador de Asiria, que ara també vol portar al cinema..