Cultura

JORDI LLAVINA

Poeta i mestre

“Cal restaurar el silenci i combatre el soroll”

El secret de la poesia és senzill: quan, sent molt petit, llegeixes uns versos que et commouen, ja no te’n pots estar mai més
El goig de connectar amb els alumnes, de veure que has estat capaç d’ensenyar-los alguna cosa, és immens

Després de tota una vida dedicada a la crítica literària, el periodisme audiovisual i els llibres, Jordi Llavina (Gelida, 1968) ha tornat a l’ensenyament amb alumnes de secundària. El que podria haver estat un retorn traumàtic ha esdevingut un renaixement. El resultat ha estat un conjunt de poemaris narratius ben trenats, com el que acaba de publicar L’anell, publicat per Editorial Meteora. Parlem amb ell de tot plegat, sense deixar-nos res.

‘L’anell’ continua la línia dels poemes llargs autobiogràfics que has publicat en el teu últim cicle literari. Vas deixar la narrativa i ara escrius llargs poemes narratius molt marcats per la forma i el llenguatge. Per què?
En els últims llibres, aquests poemes llargs que dius, m’ha anat bé partir d’una idea central, a l’entorn de la qual es va desenvolupant el poema. En el cas d’El magraner, era la idea de la fugida i la reconstrucció del jo; en el de L’anell, més aviat la idea de refugi. No crec que hagi abandonat la narrativa. La practico d’una altra manera, i per això els meus llibres són sempre híbrids. Hi ha, en efecte, un to narratiu, en aquests últims poemes. Però la narrativa diguem-ne més ortodoxa em costa, perquè jo no tinc imaginació novel·lesca ni, encara menys, una mentalitat que vegi el món en forma de novel·la, posem per cas. A L’anell conviuen molt nítidament aquestes dues ànimes de la meva escriptura: la narrativa, representada pel relat d’un viatge a París (en versos octosíl·labs), i la lírica, centrada en la reflexió sobre la circularitat, representada pel que en dic cançons.
Quin és el secret de la poesia per dedicar-hi tantes forces?
Fa poc vaig llegir una frase molt bona d’Ana Blandiana que deia que el propòsit de la poesia és restaurar el silenci. Hi estic d’acord, sempre que s’hi afegeixi alguna cosa més. Cal, en efecte, restaurar el silenci i combatre el soroll, tanta vèrbola inconsistent, tanta xerrameca estúpida. Però, alhora, la poesia ha d’aprofundir en la paraula, l’essència del llenguatge, la casa de l’ésser, com volia Heidegger. El secret de la poesia és ben senzill: quan, sent molt petit, llegeixes uns versos que et commouen, ja no te’n pots estar mai més. La poesia, a partir d’aquell moment, se’t torna indispensable per continuar vivint: per ser conscient de tot, per fer-te conscient del temps, de la joia, del dolor, dels altres. Si als 12 anys has llegit Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit; D’un cactus, de Maria Antònia Salvà, o Desolació, de Joan Alcover, la vida per força t’ha de canviar.
També hi ha unes connotacions familiars, amb l’aparició de records dels pares, dels germans, dels fills. Et consideres un home familiar?
No soc un home gaire familiar. I estic convençut que els meus pares (amb qui, lògicament, ja no visc) ho corroborarien sense dubtar-ho. Potser també ho ratificarien –bé que menys– els meus fills (que ja no viuen amb mi). No ho soc, si per familiar entenem mantenir un vincle gaire intens, continuat, amb els teus. Ara bé, per ser mitjanament feliç em cal saber que els meus ho són, també. La meva dona, els fills que tenim entre tots dos (quatre). Els pares, tota la parentela... Dit això: el vincle de la sang no el tries, t’és imposat.
La poesia els rescata, doncs?
En la meva poesia hi surten, és cert, escenes familiars. Algunes s’assemblen molt a escenes que jo mateix he viscut. Altres són inventades. Una poesia com Dinar de Nadal, del llibre Matí de la mort, que és probablement la que més emociona quan la llegeixo, parteix d’un pretext totalment fictici.
“Tot anirà a raure sota un pont”, com escrius en el poema?
La poesia, com deia abans, ens fa ser conscients del món: que tot et serà pres, com deia Espriu (un poeta, val a dir-ho, que no m’interessa especialment). Sí, tot anirà a raure sota un pont. De vegades, sota el pont hi ha misèria, intempèrie adusta, però oxigen. Altres vegades, si hi ha baixat rierada, només hi ha l’impuls de la destrucció i de l’anorreament.
Vas ser un periodista cultural força actiu i ara compagines les col·laboracions amb la docència. Com ha sigut aquest canvi i l’entrada a l’ensenyament?
Malauradament el periodisme es va acabar, per a mi. Jo encara hi seria, tot i que m’agrada molt ensenyar llengua i literatura (catalana i castellana) als meus alumnes. De fet, a la primeria dels noranta, que és quan acabava de guanyar unes oposicions a l’ensenyament, ja havia fet classes en diversos instituts. Catalunya és un país petit, que els últims anys encara hem empetitit més. Des de l’administració, des de les instàncies polítiques, la cultura fa l’efecte que sigui, més aviat, una nosa.
Vas participar en molts projectes i et vas implicar fins al moll de l’os.
Vaig participar activament en el projecte de Catalunya Cultura, que va anar a raure sota un pont (amb rierada inclosa) per la manca de convicció dels polítics que hi havia aleshores. Ja fa 20 anys, d’això! Sembla que, per a una determinada Catalunya, Espanya sempre faci la traveta. Però a Radio Nacional de España mantenen Radio 3, alguns dels programes de la qual fa més de trenta anys que hi són! Pot ser que a Madrid, segons com, creguin més en la cultura que a Barcelona? Pel Fum d’estampa, que era el programa de llibres que fèiem a Catalunya Cultura, hi van passar els millors escriptors nacionals i internacionals dels primers anys de la dècada del 2000: Orhan Pamuk, Mario Vargas Llosa, Màrius Sampere, Siri Hustvedt, Emmanuel Carrère, Jonathan Franzen, Jaume Cabré, Manuel Vázquez Montalbán, Guillermo Cabrera Infante, Julian Barnes... Vam dedicar un programa especial a Harold Bloom i, fins i tot, hi vaig poder entrevistar Mikhaïl Gorbatxov, arran d’un llibre que va escriure! Era una altra època.
Eren altres èpoques en un país on s’improvisa massa. Tu ja havies estat professor, quines sensacions has tingut amb el retorn?
Sobretot la sensació que ensenyar és una activitat noble i necessària, que cada vegada resulta més urgent. Els nois d’ara tenen una infinitat de distraccions que els nois de fa 35, 40 anys no teníem. També el goig de connectar amb els alumnes, de veure que has estat capaç d’ensenyar-los alguna cosa, és immens.
Explica’ns una experiència.
Fer-los reflexionar sobre el mecanisme de la llengua, per exemple. Que arribin a entendre per què es fa servir un determinat pronom feble en català o per què, en la nostra llengua, els díctics funcionen de manera diferent que en castellà. Tot això és molt estimulant! I, per altra banda, d’alumnes bons n’hi ha ara com n’hi havia fa dècades. El nombre no ha pas disminuït. De dolents, no cal dir-ho, també n’hi ha. I dels mitjanets, encara més: són la majoria.
Borges, Poe, Bergman, Juan Ramón i molts altres apareixen en el nou llibre. Són una presència real en el moment d’escriure?
Bergman ho és perquè, en compondre el poema, se’n celebrava el centenari de naixement, i a París vaig veure, al cinema Le Champo, diverses pel·lícules seves que encara no coneixia. Juan Ramón és un poeta gegantí que, malgrat això, a mi no em diu gaire res (jo adoro Machado, posem per cas). Borges m’interessa més com a poeta que com a contista. Com a contista, ben mirat, m’interessa poc: la seva sofisticació cultural i intel·lectual no m’ha acabat d’atrapar mai. En el moment d’escriure, aquests autors i molts altres són presències reals, sí. En tots els sentits de l’expressió, començant per la que li donà Steiner.
També els escenaris canviants i els viatges escenifiquen el poema, en contrast amb paisatges més rurals dels llibres anteriors. Per què?
És cert: l’escenari d’aquest poema era París. Un París actual, però comparat amb el París de fa 30 anys. El món rural, com apuntes molt bé, és sempre present en els meus llibres. La naturalesa hi pren un sever protagonisme, en els meus llibres de versos. No vinc de pagès, però és un món en què participo sempre. Viure a Vilafranca del Penedès vol dir ser a cinc minuts de les vinyes i dels camps de cereal. Fa molts anys que camino per aquests indrets, i que hi llegeixo. Per mi, llegir i passejar són dues activitats simultànies. L’estiu passat, posem per cas, vaig rellegir Madame Bovary i La regenta tot seguint els meus camins de camp. Uns quants centenars de llibres de la meva biblioteca tenen, dins la tripa, una fulleta de roure seca, premsada: el roure és un dels pocs arbres que trobo en els meus itineraris, entre Vilafranca i les Cabanyes, i a l’estiu i bona part de la tardor, que és quan passejo més assíduament, l’arbre encara té fulla.
Ets dins de l’ecosistema literari català gairebé des de l’adolescència. Com n’has vist l’evolució?
Tenim una literatura d’altíssim nivell. Però les estructures són, sovint, precàries. Tu i jo, David, ens vam conèixer a començament dels noranta, quan tu dirigies el suplement de cultura de l’Avui i em vas donar la primera oportunitat. Sempre dius que el Sebastià Alzamora i jo, que llavors érem molt joves, representàvem la defensa una mica destralera de l’equip (com si, per entendre’ns, la nostra manera de fer crítica, 30 anys enrere, pogués comparar-se al futbol de Rocha, aquell defensa del Madrid d’infausta memòria). Sap greu que tantes palestres de crítica com teníem fa uns quants anys hagin desaparegut, per problemes de diners o d’estructura de país. Un programa de llibres com Fum d’estampa, que va acabar durant tres hores diàries, avui dia semblaria impensable, poc menys que una quimera. Són només dos exemples de les dificultats de mostrar el nostre producte a la societat en què vivim, tan i tan plena de coses supèrflues, de bestieses que no tenen gens ni mica de gruix ni de qualitat.
T’interessen les veus noves o no fas distincions?
I tant que m’interessen! Molt. Fa poques setmanes vaig quedar admirat de Terres mortes, la novel·la de la Núria Bendicho. Ara bé, no faig distinció entre els autors joves i els sèniors. La qualitat sol ser tan transversal com la mediocritat. Dit això, cada vegada costa més trobar un llenguatge tan treballat com el d’aquesta autora, que té l’edat del meu fill gran.
Continuaràs amb la poesia o faràs un nou gir?
És probable que continuï amb la poesia, perquè sento que és el meu gènere. Ara bé, sí que noto que, probablement, ara em cal fer un gir. He escrit tres poemes llargs (Vetlla, Ermita i L’anell) i un poema inclassificable, El magraner, que, com els llibres de Francesc Prat, combina la prosa amb la poesia.
Què tens al calaix?
Fa dos anys que escric unes proses eclèctiques, líriques però també narratives, que miren d’harmonitzar formes diverses que he anat conreant en la meva trajectòria fins al moment. Hi ha alguns contes, algunes proses de passeig, poemes en prosa.
Tens el títol?
El llibre es titula Un llum que crema, que, de fet, podria ser el títol d’un volum d’obra poètica completa. I, per altra banda, la pròxima Cantània té cançons meves i música de Josep Maria Guix.

Un pertinaç corredor de fons

Depèn l’hora en què passegin pels camps de la rodalia de Vilafranca del Penedès, podran veure passar un corredor de fons que manté en forma cos i ment: és Jordi Llavina, que es manté en forma, jove i actiu. Des del seu començament com a editor júnior a Columna, Llavina va compaginar les feines de periodisme i la crítica literària amb la publicació, lenta i treballada, d’una obra literària, que l’ha fet ser guardonat amb premis de prestigi com ara el Josep Pla del 2001 per Nitrato de Chile, el Ciutat de Palma-Joan Alcover per La corda del gronxador, l’Alfons el Magnànim del 2007 per Diari d’un setembrista –que també va ser distingit amb el de la Crítica Serra d’Or–, el Vicent Andrés Estellés del 2011per Entrada de fosc i la Lletra d’Or del 2017. L’últim cicle es caracteritza per utilitzar una poesia de passejada plena de referències autobiogràfiques, una mètrica magistral i el diàleg en algun moment epistolar amb el lector.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Triomf femení total

Sant Sebastià

La drim_maxín publica un disc gravat en un mas durant dos dies catàrtics

girona
Un tast de...
Els Premis Literaris de Girona Fragments dels llibres guanyadors de novel·la, assaig i poesia

Amor a l’art

L’estiu del 1978 a Girona clausura el festival

sant sebastià

Viatge a la Girona ‘quinqui’ de l’estiu del 1978

sant sebastià
Crònica
música

Tres senyores veus al Grec

Barcelona

Oriol Bohigas lliura el seu fons a l’Arxiu Nacional

BARCELONA

Pilarín Bayés, Azagra, L’Avi, Jordi Bernet i Quim Bou, al Girocòmic

girona
Música

Cent anys de cant coral a les Planes

Les Planes d’Hostoles