Cultura

Virreina trans

El centre artístic de la Rambla exposa “la contrahistòria” dels cossos de sexualitat dissident a l’Amèrica Llatina

La mostra revela el genocidi de les persones no binàries des de la colonització, i que no s’ha aturat

Els indígenes d’Abya Yala entenien el cel com una prolongació de la terra. En el firmament estrellat hi veien les empremtes de les trepitjades dels animals, com el nyandú, que vivia a la Via Làctia. La colonització va fulminar la seva cosmovisió interconnectada del món i va envilir aquell cel tan ric i divers de formes de vida amb la creu cristiana. L’evangelització va arrasar les seves creences i mites ancestrals, les llengües amb què s’expressaven i, un genocidi molt més ignorat, les identitats que no es corresponien amb la divisió entre home i dona. Com les machis weyes, uns sers carregats d’espiritualitat que transitaven entre la feminitat i la masculinitat. Estimades en les comunitats maputxes per les seves dots sanadores, van ser exterminades quan els espanyols van posar els peus en el que en van dir amb tota la seva estultícia Nou Món.

És una venjança reconfortant que al Palau de la Virreina, la residència que va fer construir a la Rambla Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú, per a la seva esposa oficial, s’hi allotgi una exposició d’allò que ell i la seva estirp d’invasors van perseguir despietadament, i amb virulència, els gèneres que no encaixaven amb la moral catòlica. La petjada del nyandú (o com transformem els silencis) és el títol d’aquesta proposta que el seu equip de comissaris, Río Paraná, format per Mag De Santo i Duen Sacchi, defineixen com “la contrahistòria dels cossos que avui anomenaríem transvestits/trans/no binaris” de l’Amèrica Llatina.

Cinc segles després de la conquesta, l’esperança de vida d’aquestes persones en els territoris del nyandú sideral és d’entre 35 i 40 anys. “Tenen greus dificultats d’accés a drets bàsics, salut, educació, feina i especialment habitatge. I són assassinades per policies, clients i amants”, relaten Río Paraná, que han traslladat a La Virreina Centre de la Imatge prop de 200 documents de dos arxius ingents: el de la Memòria Trans Argentina i el LGBTIQ de Salta, al nord-oest del mateix país. Una constel·lació de cartes, testimonis orals, retalls de diari i fotos domèstiques recopilats per les seves protagonistes. Moltes, ja mortes; les vives –“supervivents”–, són les “guardianes de la seva memòria”.

Río Paraná entrelliguen en el recorregut expositiu, que es pot veure fins al 17 d’octubre, aquest material biogràfic (missives que envien als seus familiars com a comiats “per no fer-los patir”; imatges de l’únic moment en què són acceptades per l’ordre establert transfòbic: el carnaval...) amb projectes d’artistes activistes, i tot sota la llarga ombra de la creu de la ràtzia civilitzadora que, com un bucle pervers, fa present el passat.

Una creu, però, amb més d’una cara en funció dels condicionants de classe i de raça. Antonio Erauso i Heleno Céspedes no van córrer la mateixa sort a cavall dels segles XVI i XVII. D’Erauso penja a la mostra el retrat que li va fer Juan van der Hamen y León (i que alguns creuen que té pinzellades de Velázquez i tot). Nascut al si d’una rica família de Sant Sebastià amb el nom de Catalina, es va amarar d’hombría espanyola quan va deixar l’hàbit de monja pel rol de conquistador, que era el de matar. Quan la seva identitat biològica va ser descoberta, va ser detingut, però Estat i Església van acabar reconeixent-lo home com a premi per haver-se acarnissat cruelment amb els nadius. Fins i tot li van donar el títol d’alferes i una paga vitalícia.

De Céspedes, en canvi, un esclau llibert, afrodescendent, que no va empunyar mai cap arma, només se’n conserva, i també s’exposa a la Virreina, l’expedient de la Santa Inquisició que recull la seva condemna: va ser torturat públicament per haver-se extirpat els pits gràcies als seus propis coneixements com a cirurgià de la Cort reial.

La combinació de color de pell, origen humil i sexualitat dissident també va ser fatal per al vídeo documental Casa particular, de Las Yeguas del Apocalipsis. Va ser inclòs en una exposició al Museu Nacional de Belles Arts de Xile que pretenia celebrar la llibertat creativa després de la fi de la dictadura, el 1990. La realitat, però, és que va ser censurat per l’escàndol que van provocar les imatges dels genitals d’una transvestida maputxe.

D’aquells mateixos anys noranta marcat per l’assalt neoliberal de matriu colonial, La petjada del nyandú presenta Entrenosotro, film de Sebastián Molina Merajver sobre la Vila Rosa de Buenos Aires, una aventura de vida comunitària amb llaços de solidaritat entre persones marginades pel fet de ser gais. L’alcalde Fernando de la Rúa en va ordenar el desallotjament amb una violència extrema.

No tenien lloc en la societat com no en van tenir les machis weyes ni ningú que practiqués un erotisme fora de la norma. Acusats de ser criatures del diable, els colons llançaven els seus cossos a manades de gossos que els devoraven. Amb la paraula dimoni dita amb les llengües d’aquestes víctimes, l’artista Jonas Van Holanda ha creat la instal·lació sonora Innombrable, en la que una boca regna en una catifa vertical de plomes. “L’art plomari és un dels més perseguits des de l’inici de la colonització”, remarquen els comissaris. Els objectes cerimonials i artístics fets amb aquesta tècnica van ser espoliats per acabar en vitrines de museus antropològics. Río Paraná va demanar a algunes d’aquestes institucions hereves del robatori, com el Museu d’Amèrica de Madrid, que els en deixessin alguns per a l’exposició de la Virreina. La resposta va ser que no.

El seu lloc l’ocupen els àlbums de les transvestides emplomallades custodiats en els dos arxius argentins. “Les fantasies les sostenen: els proporcionen l’èxit, el delit i l’amor negat; del seu dolor en fan sortir coses precioses”, reblen Río Paraná.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Triomf femení total

Sant Sebastià

La drim_maxín publica un disc gravat en un mas durant dos dies catàrtics

girona
Un tast de...
Els Premis Literaris de Girona Fragments dels llibres guanyadors de novel·la, assaig i poesia

Amor a l’art

L’estiu del 1978 a Girona clausura el festival

sant sebastià

Viatge a la Girona ‘quinqui’ de l’estiu del 1978

sant sebastià
Crònica
música

Tres senyores veus al Grec

Barcelona

Oriol Bohigas lliura el seu fons a l’Arxiu Nacional

BARCELONA

Pilarín Bayés, Azagra, L’Avi, Jordi Bernet i Quim Bou, al Girocòmic

girona
Música

Cent anys de cant coral a les Planes

Les Planes d’Hostoles