En el cim de l'‘indie'

En el Primavera Sound del 2005, quan Funeral (una opera prima que acabaria figurant com a segon millor disc de la dècada segons la prestigiosa web Pitchfork) feia poc que havia arribat a les botigues, els quebequesos Arcade Fire van ser aclamats amb poques objeccions com la banda més prometedora d'aquella edició del festival. L'estatus de promesa, però, els va durar ben poc: Neon Bible (2007), el segon treball, presentat en l'extint Summercase (que els va rebre, ja, amb honors de caps de cartell), va aconseguir escalar fins al segon lloc del rànquing de vendes dels Estats Units. David Bowie, rendit a la posada en escena dramàtica i teatralitzada d'un septet ric en instrumentacions, els situava entre “la primera etapa de Motown, la chanson, els Talking Heads i The Cure”; Bruce Springsteen els convidava a cantar amb ell State trooper; el Burnley, un equip de futbol de la Premiere League, emprava una de les seves cançons com a himne. Arcade Fire s'havien convertit en un tres i no res en l'última banda d'indie-rock amb rang d'estadi.

The suburbs, el tercer disc, s'edita avui avalat per una de les cinc puntuacions més altes de la temporada en el web Metacritic, que fa una mitjana de les valoracions publicades en mitjans especialitzats de tot el món. Menys apocalíptic que Neon Bible, però igualment intens i dens, l'àlbum –16 cançons en 64 minuts– aprofundeix en temes com ara la infantesa i l'Amèrica suburbial.

Demà i dijous, Arcade Fire actuen al Madison Square Garden de Nova York (el segon recital s'emetrà, dirigit per Terry Gilliam, en directe per YouTube). El 21 de novembre se'ls espera al Sant Jordi. On poden tenir el sostre del seu èxit fulgurant encara és una incògnita.