Cultura

Viatge al grau zero de l’escultura

La Fundació Miró ressegueix en una exposició la història d’aquesta disciplina com un espai d’experimentació cada vegada més lliure

David Bestué: “L’escultura ens ofereix unes eines que no ens ofereix l’avenç digital”

Als anys trenta, l’escultor Juli González es va proposar crear una obra d’un petó per dins. Els enamorats II és el resultat de la seva recerca, un bronze que suggereix les dues cavitats bocals unides. És a dir, un espai fosc i impenetrable. És una del centenar llarg de peces que conformen l’exposició El sentit de l’escultura, una mirada molt personal de la història d’aquesta disciplina a cura de l’artista David Bestué que es desplega a la Fundació Miró. Bestué ha anat al “grau zero de l’escultura” per entomar un dels interrogants més inquietants de la nostra era hipertecnologitzada i accelerada: quin és el paper de l’art i dels artistes?

“Paradoxalment, la posada en dubte de la professió coincideix amb una llibertat cada vegada més gran en la pràctica escultòrica pel que fa a l’ús de tècniques, formes i materials. Els artistes ja no pensen a produir obres amb grans pressupostos, sinó a fer un exercici de resistència davant d’un context que endevinen advers”, sosté Bestué, que ha concebut la mostra com una mena de circuit de senyals que avisen de tot allò que ni la més sofisticada intel·ligència artificial podrà reemplaçar mai: els significats que donem els humans a la creació artística per explicar-nos i per explicar el que cap imatge pot mimetitzar. Com ara el desig que s’allotja a l’interior d’un petó.

“L’escultura ens ofereix unes eines que no ens ofereix l’avenç digital. No ens les podem deixar perdre”, raona el comissari. Fins i tot eines que ens pensem que la nova tecnologia ha fet possible per obtenir una còpia fidelíssima de la realitat, l’art ja fa una eternitat que les utilitza. Per exemple, la fotoescultura, un sistema patentat el 1860 que vindria a ser la versió primigènia de les impressions en 3D. 

Les obres seleccionades recorren la segona meitat del segle XIX, tot el XX i el que ha transcorregut de XXI, però els ulls per interpretar-les són sempre els mateixos: contemporanis. En tot moment hi ha referències a un passat més llunyà i, aparentment, més diluït en el nostre imaginari, inclòs el fabulat, simbolitzat pel mite de Pigmalió i el seu prec als déus perquè convertissin en carn i ossos l’estàtua perfecta de Galatea. Aquest cos inert que cobra vida i baixa del pedestal Bestué ens el fa imaginar com el guia de l’exposició, un projecte que la Miró ha estat treballant durant sis anys i que la Covid va estar a punt de fer saltar pels aires. Gràcies al patrocini de la Fundació BBVA, finalment, s’ha pogut presentar, mobilitzant obres de més de 60 col·leccions públiques i privades de tot Europa.

Sense forçar-ho, Miró té molt a dir en aquesta història perquè s’arrela en la raó de ser de l’escultura que inauguren les avantguardes com un lloc d’experimentació que s’imbrica amb la vida. A Miró, Bestué el fa dialogar amb artistes d’avui que, com ell, treballen amb materials i estris ordinaris que “des d’un altre punt de vista, són pura màgia”, diu Sarah Lucas, una d’aquestes veus del present que fan més reveladora la vigència de la pràctica artística mironiana.

I, estirant del mateix fil, la de Gaudí, sempre present en els pensaments de Miró: “Gaudí, que d’una pedra en fa sortir un camp d’estels, amb un crisantem al mig.” De l’arquitecte, Bestué s’ha apropiat d’un parell dels motlles de vegetals i d’animals, en aquest cas d’oques, que va fer per a la façana del Naixement de la Sagrada Família. També Miró va utilitzar la tècnica del buidatge amb objectes domèstics. I el conceptual Bruce Nauman, amb parts del cos humà.

Brossa és un altre nom que Bestué inclou en aquesta genealogia de creadors que han desbordat els límits de l’escultura quan semblava amenaçada per l’última tecnologia, com també va ser el cas de la televisió en els anys seixanta i setanta. Del poeta de combat s’exposa un llibre mullat amb aigua de pluja que s’entén bé amb els llibres transformats en pasta de paper en forma de botifarra de Dieter Roth.

“L’art a vegades corre el risc de ser una fotografia a Instagram. L’escultura contraresta aquest flux d’imatges”, remarca el comissari, que ha repartit joc a artistes que els museus barcelonins no acostumen a tenir presents, com ara Ester Partegàs, que viu als Estats Units i es va estar dos mesos dins de les sales de la Miró muntant la seva obra, una nova producció a l’entorn, de nou, de la quotidianitat més prosaica i sentida, de gran format. El que no vol dir que empetiteixi treballs de mesura més discreta però que reverberen intensament, com ara les composicions còsmiques que va fer Leandre Cristòfol arreplegant petxines i sorra del camp de concentració de Tetuan, les escultures d’Apel·les Fenosa amb fulles del seu jardí i, fins i tot, el divertit autoretrat de Salvador Martorell dedicant una ganyota al noucentisme.

L’exposició s’acomiada amb un altre petó carregat de sentits. És una obra que va fer Lorca als anys vint per soterrar-hi un amor homosexual. En principi, fins i tot va dubtar si posar-hi un títol que despistés, El mirall. Però va acabar sent El petó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.