Cultura

Un oratori a la pau

El Liceu estrena demà una versió semiescenificada del ‘War requiem’ de Britten, que es pot veure fins al 2 de novembre, i que és una advertència a la vida

La proposta il·lustra una natura que s’apodera del món mentre l’home es mata
La burla d’Ígor Stravinski envers Britten és inútil en vista de la vigència de ‘War requiem’

Una russa, un anglès i un alemany són els cantants protagonistes de la posada en escena de War requiem a partir de demà al Gran Teatre del Liceu. Amb aquest simbolisme, es referia Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, a la conveniència de programar una òpera que revela la capacitat autodestructiva de l’home (“l’únic animal capaç d’atacar altres membres de la mateixa espècie de manera massiva”). Benjamin Britten va transformar aquell dolor en un rèquiem que s’ha erigit en una opció moral i ètica de la humanitat i la pau. I amb l’ombra d’un regne vegetal que recupera el seu espai, com ja va passar arran de l’explosió nuclear de Txernòbil o durant el recent confinament domiciliari per la pandèmia. El Liceu, com els altres teatres públics, impulsa la campanya de vendre a preus entre 10 i 30 euros el 30% de les butaques que fins ara no s’havien pogut vendre per garantir les distàncies. La campanya es tanca amb les funcions del 31 d’octubre.

1962. Plena guerra freda, amenaça d’una III Guerra Mundial. Britten escriu com a pòrtic de War requiem: “El meu afer és la guerra i la llàstima de la guerra. La poesia és en la llàstima... Tot el que un poeta pot fer avui és avisar.” Efectivament, explicava fa uns dies el tenor anglès Mark Padmore, compondre un oratori “és subversiu”. I posava com a exemple un dels versos que canta el cor: “Sacseja’m la consciència.”

La semiposada en escena d’aquest títol és obra del director d’escena Daniel Kramer, que ha treballat amb la participació del videoartista (per a la videocreació i l’escenografia) Wolfgang Tillmans. El director d’escena defineix l’obra de Britten com “d’acceptació del dol després del cop traumàtic” de la II Guerra Mundial: la voluntat d’aquesta producció és ensenyar “el cos humà a escena i que la composició fos l’ànima”. Per això, a més de Padmore, la soprano russa Tatiana Pavlovskaia i el baríton alemany Matthias Goerne, hi ha una nombrosa representació actoral, amb el Cor del Gran Teatre del Liceu (Pablo Assante hi debuta com a director) i el Cor Infantil Veus de Granollers, dirigit per Josep Vila. Per Kramer, és necessari preguntar-se “com ens afecta la guerra i què sabem de la II Guerra Mundial”. La proposta humanista i compromesa de Britten ajuda a reflexionar-hi. Tot i que l’aforament de la sala pugui ser del 100%, la necessària distància entre els músics obligarà part de l’orquestra (com en les darreres produccions) a sortir fora del fossat.

El director musical de War requiem al Liceu és Josep Pons. Celebra de la partitura que “és Britten en estat pur” i la seva ambivalència en el cant de les veus blanques: “No saps si és una cançó infantil o una melodia gregoriana.” García de Gomar insistia que la partitura expressa “la inhumanitat de la humanitat”. I la soprano celebrava un cant que consensua la majoria de la població: “No volem les guerres ni els seus desastres.”

El compositor rus Ígor Stravinski va fer mofa de la ingenuïtat del compositor coetani Benjamin Britten a War requiem. Probablement, una conseqüència més de la pugna entre els blocs del capitalisme i el comunisme. Avui, 60 anys després, la peça continua connectant amb la societat i sent una referència emocional i moral. L’aposta de Kramer i Tillmans és que l’autodestrucció de la humanitat culmina amb un regne vegetal que la suplanta. A l’escena, un gran finestral projectat va ensenyant l’exuberància de la natura, que aconsegueix fer callar el brogit de l’odi i les armes.

L’obra, que va convertir l’assaig general de dimarts en una nova sessió d’Under35, dona el tret de sortida demà a una temporada de vuit actuacions, fins al 2 de novembre. Estrenada a la catedral de Coventry, a prop de Birmingham, el 1962, no es va poder sentir en directe a Barcelona fins al 1977, al Palau de la Música. Al Liceu només se’n van programar dues funcions, el juliol del 2010.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.