Art

Moderns a mig gas

La Fundació Palau exposa 150 imatges de l’avantguardista Gabriel Casas

“Els feliços anys vint aquí només van durar tres anys, del 1929 al 1931”, diu Julià Guillamon

Al llibre Barcelona pel forat del pany (1985), el periodista i escriptor Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, deia del fotògraf Gabriel Casas que era “un bohemi paradoxalment gran treballador i en extrem seriós”. El coneixia molt bé perquè s’havia iniciat amb ell com a reporter en la que va ser l’edat d’or del periodisme català, entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil. Però, ben entrada la democràcia, al talent que va proveir d’imatges tants d’aquests desperts cronistes no el recordava gairebé ningú i haurien de passar uns quants anys més abans no se’l rehabilités en exposicions i llibres que, amb més o menys encert, reivindicarien la singularitat de la seva obra.

L’escriptor Julià Guillamon l’ha abordat ara en una nova mostra a la Fundació Palau de Caldes, que no és una simple galeria de fotografies descontextualitzades sinó tot el contrari, un treball d’investigació d’uns temps efervescents amb les seves llums i ombres. Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes (fins a l’1 de maig) s’obre amb una imatge que desvela molt del que van ser i, sobretot, del que no van arribar a ser del tot aquells anys. Hi surt la Sageta d’Or, el cotxe que havia fet el rècord mundial de velocitat (372,340 km/h), i que va ser un dels atractius de l’Exposició Internacional del 1929. Per veure’l, al pavelló anglès, s’havia de pagar un suplement de 50 cèntims. Però el cas és que l’automòbil que s’havia desplaçat a Barcelona tenia trampa. Se n’exhibia el xassís i la carrosseria, però no el motor. “Era una carcassa buida, una metàfora d’aquesta modernitat de la qual sempre es parla, perquè és una modernitat que no va acabar de ser. Una pellofa de modernitat. Segons com t’ho miris, una enganyifa. En qualsevol cas, res que pogués tenir permanència, durar”, raona Guillamon, que ha forjat el projecte expositiu amb 150 fotografies i la col·laboració entusiasta de la seva filla, Núria Casas Formiguera.

Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1973) va ser un dels fotògrafs oficials de l’Exposició del 1929. Fill i net de fotògrafs, els seus inicis estan lligats al món de l’esport. Amb futbolistes i boxejadors es va bregar com a gran retratista de la psicologia de les persones. Als jugadors d’aquell Barça que la temporada 1919/1920 va guanyar els campionats d’Espanya i de Catalunya els va portar al seu estudi del carrer de Zurbano i els va immortalitzar com a ídols. En això va ser un avançat, i també retallant les imatges per fer-ne pòsters. I quan la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol es va polititzar, es va plantar al terreny de joc per reflectir-la en l’ambient tens dels derbis. Una de les seves instantànies més conegudes és la del camp de les Corts envaït de guàrdies civils que vigilaven un partit que van guanyar els blaugrana per 5 a 0, el 1930. La va publicar a la portada i a la contraportada de la revista gràfica més innovadora, Imatges, que va tenir una vida molt curta, de menys de sis mesos. Símptoma d’aquesta avantguarda catalana que mai es va poder manifestar amb tota la seva potència.

Als anys vint la boxa era tant o més popular que el futbol i Casas va fer un ampli seguiment de les seves estrelles, com Josep Gironès, l’esperança de tenir un campió mundial català (que no va poder ser). El combat amistós entre Primo Carnera, protegit de Mussolini, i el basc Paulino Uzcudun va ser tot un esdeveniment. Casas va anar a cercar l’italià només d’arribar a Barcelona, i el va fotografiar menjant “un parell d’ous ferrats, dos bistecs, mitja dotzena de bananes i dos cafès amb llet” per esmorzar. Carnera tenia una presència monstruosa que el fotògraf va voler evidenciar retratant-lo al costat del seu mànager, que li arribava a la cintura. La ironia de Casas també era molt moderna.

La Sageta d’Or no va ser el seu únic flirteig amb la velocitat. Amb aquesta velocitat fallida que sosté la tesi del comissari de l’exposició. A Casas ens el trobem als anys trenta a l’aeròdrom de Terramar, les terceres instal·lacions més potents d’Europa, on els Bugatti dels rics de Barcelona feien curses d’aficionats amb convidats especials, com l’actriu Rosita Moreno, “la Penélope Cruz de l’època”, diu Guillamon, que l’ha identificat a l’arxiu del fotògraf. La federació internacional havia prohibit que s’hi fessin competicions oficials perquè a la primera ja no es van poder pagar els premis. A més, els reis espanyols, que estiuejaven a Sant Sebastià, van moure fils perquè el circuit s’instal·lés a Lasarte. “Sempre volem ser moderns però sempre hi ha alguna cosa que falla”, insisteix Guillamon.

Per cert que de Bugatti n’hi ha un d’exposat a Caldes. Un Bugatti Baby, la versió en petit (de benzina, no de pedals) que va fabricar el fundador de la marca per al seu fill. Va tenir tant èxit que se’n van produir 426 unitats, deu de les quals les va adquirir el concessionari de Barcelona, Eusebi Bertrand, segurament per al parc d’atraccions de l’Exposició del 1929, a la Foixarda, que més tard es convertiria en el Maricel Park, amb les muntanyes russes més grans del continent.

“Eren els feliços anys vint, que aquí només van durar tres anys, del 1929 al 1931. Més que feliços, il·lusionants i expectants”, exclama Guillamon. Les imatges de Casas estan impregnades de l’esperit d’aquell període. El dels primers creueristes que va fotografiar dalt del bus turístic o a punt d’entrar en una botiga de souvenirs amb espanyolades diverses, panderetes, castanyoles i nines sevillanes. El del Buster Keaton que va venir a promocionar la seva última pel·lícula, Estrellados. A Barcelona es moria de calor i la periodista Irene Polo el va portar a refrescar-se a les platges de Sitges, que aspirava a ser un Canes. El de la Josephine Baker que va arrasar al Principal...

I també, és clar, l’esperit del barri Xino amb tots els seus contrastos, el de la pobresa i el dels seus mítics locals, com el cabaret canalla La Criolla o el bordell Madame Petit. Pocs fotògrafs gosaven entrar en el Districte V de la ciutat. A Josep Brangulí li feia por i es va apropiar, que no vol dir sense el seu permís, d’unes fotografies de Casas per il·lustrar un reportatge que li havien encarregat. Casas, en canvi, s’hi sabia moure bé, amb un estil que té el perfum del Brassaï dels baixos fons de París. “No feia fotografies robades. Coneixia les seves gents. Va ser un mestre de la posada en escena. Construeix les imatges però fa que semblin naturals”, explica Guillamon.

I de nou passa del carrer a l’estudi per furgar més en la personalitat dels retratats. Per exemple en la de les Sister’s Girls, que el comissari ha descobert que eren uns transvestits. Ho eren el 1936, en l’últim sospir d’una llibertat a punt de desaparèixer. Aquell Casas que va fer-la vibrar amb la seva càmera també va desaparèixer llavors. En acabar la guerra, va ser detingut i empresonat per les seves complicitats amb la causa republicana. D’ell és el famós cartell de Francesc Macià amb el lema Catalans! Quan va sortir de la garjola, no va poder tornar a treballar mai més per a la premsa perquè es va negar a signar els Principios del Movimiento Nacional.

Fins a la seva mort es va guanyar la vida fent fotografies per a empreses. Víctima d’un estrambòtic litigi, el seu fons va estar ocult fins al 1995, quan va ingressar a l’Arxiu Nacional. Amb la mala sort que una de les capses que havia amagat, amb les imatges més compromeses dels anys de la guerra, s’havia fet malbé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA