Art

Rostres en perill

Foto Colectania examina en una exposició el poder de les tecnologies digitals per manipular-nos i per dominar-nos amb el control de les nostres cares

Que aixequi el dit qui no vol sortir afavorit en una fotografia. Ara bé, què estem disposats a fer per aconseguir-ho ja és un tema més complex. Impostar un somriure? Retocar la imatge amb Photoshop? Sotmetre’s a una operació de cirurgia estètica? L’esforç per agradar és humà (massa humà), però en el nostre món hipertecnologitzat ha agafat una dimensió molt més inquietant. ¿I si les màquines (sempre programades per algú, això que no se’ns passi mai per alt) estan decidint per nosaltres quin és el rostre perfecte? I si aquestes mateixes màquines són capaces de generar-lo amb un realisme (irreal) total? I si, i aquí hi ha el temor més gran, estan entrenades per estigmatitzar-nos per com som (o per com es pensen que som basant-se en algoritmes) i, per posar un exemple, per decidir si passem el filtre en una entrevista de feina? I si, i si, i si... no, res en condicional, tot està passant en temps present.

Són tantes les lúcides preguntes que llança l’exposició Face control de la Fundació Foto Colectania (fins al 20 de març) que el visitant en surt amb la sensació de qui ha vist una pel·lícula amb un argument que li és molt familiar, però amb el final que menys s’esperava (o sí, però és just el que no desitjava). També en surt amb algunes respostes. La principal, que les nostres cares són un camp de batalla cultural, polític i econòmic que canviarà profundament les nostres vides. Canviarà no, ja les està canviant sense que no sempre en siguem del tot conscients.

Una altra resposta: que les noves tecnologies no són innocents per molt ben embolcallades d’entreteniment que estiguin. Pot ser-ho, d’innocent, l’ús que en fem com a individus, però no pas l’ús que en fan governs i empreses, i no precisament a cara descoberta. Tot el que té de pertorbador el control del rostre no ho té ben bé de nou. Ja al segle XVI el filòsof i moltes més coses Giambattista della Porta es va obcecar a escodrinyar-lo amb un curiós, per dir-ho d’alguna manera, estudi que equiparava les faccions de les persones amb els animals. Assemblar-se a una ovella era senyal de tenir el caràcter d’una ovella. “Estúpid”, precisava.

Que no tingués cap base científica no va comptar, però el cas és que així es va obrir el camí per a molts altres tractats fisonòmics (reconeixements facials avant la lettre) que dividirien homes i dones en bons i dolents. Auschwitz va ser l’últim graó d’aquesta escala que va dur la humanitat de pet a l’infern. Fins i tot la forma d’una orella es creia que podia determinar un potencial delinqüent o un malalt mental.

El 1947 el psiquiatre hongarès Leopold Szondi va crear un test amb una galeria de retrats. Una de les preguntes era: amb qui et faria més por encreuar-te pel carrer? Aquella mateixa dècada, Kodak va treure al mercat les targetes Shirley per calibrar els colors de les càmeres. Shirley era el nom de la model que es va agafar de referència, de pell immaculadament blanca, de manera que els tons foscos no es reproduïen bé. Fins als noranta Kodak no va modificar el seu producte, i això que als setanta el cineasta Jean-Luc Godard ja va muntar un ciri en negar-se a rodar amb les seves pel·lícules per “racistes”.

El mateix es pot dir de les portades de la revista Vogue a partir d’un estudi de les seves diferents edicions d’arreu del món els últims 25 anys. En un mural es comparen les dels Estats Units, França, el Japó i el Brasil, entre altres països, i sorprenentment (o no tant), el to predominant de totes és el blanc.

Face control, comissariada per Urs Stahel, ens posa davant d’aquest mirall tan incòmode. Un de tota la vida integrat en una obra de Daniele Buetti, en què ens reflectim sense deixar de pensar com ens veiem i, sobretot, com voldríem ser vistos. El primer control de la nostra imatge l’exercim nosaltres mateixos presos dels cànons de bellesa que internet està imposant. L’artista Eva O’Leary en va fer un experiment quan va convocar un centenar de noies i les va gravar sense que elles ho sabessin abans de retratar-les. Totes van dedicar aquest temps d’espera a assajar posats i a fer cares que poc o res tenien a veure amb la seva personalitat autèntica.

Tu ets...

La cara és veritablement el mirall de l’ànima? En l’era dels selfies tan orfes de naturalitat, semblaria ben bé que no. Però neguiteja molt més què en pensa la càmera de seguretat d’un aeroport. Classificar les persones pel seu aspecte ha trobat en les tecnologies digitals un nou aliat de conseqüències imprevisibles. Trevor Paglen ens ho adverteix en una peça interactiva d’intel·ligència artificial. El visitant també es posa davant d’un mirall, però aquest té gat amagat: envia la imatge a una gran base de dades ensinistrada per catalogar les persones. No és ciència ficció: és el sistema ImageNet parit al món universitari americà. A l’autora d’aquest article la va etiquetar com a regius professor i, sense ulleres, com a diocesan. Les absurditats conviuen amb altres marques molt menys innòcues, racistes i misògines. Al fotògraf Joan Fontcuberta la màquina el va identificar com un rabí. Vostès també poden fer la prova. Però marxin de l’exposició amb aquesta idea: la nostra cara està en perill i no ens queda altre remei que recuperar-ne el control.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça MargaridaXirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic