Cultura
JOSEP MARIA SOLER I CASAS ‘MUMA’
ARTISTA
“L’immigrant ha de jugar amb la seva diferència”
“Les distàncies s’han reduït, entre internet i les companyies d’aviació ‘low cost’... que han fet tot el mal que han pogut, cal dir-ho, però resultaven molt temptadores. Ara viatgem més en TGV”
“A Suïssa, quan hi faig instal·lacions artístiques amb espelmes al carrer queden bocabadats, perquè no estan acostumats a fer activitats al carrer”
Ara fa 20 anys, el 2002, Josep Maria Soler i Casas, de nom artístic Muma , va visitar Girona per posar en marxa un nou projecte: una gran acció artística col·lectiva titulada Encenguem Girona!, que un any després, el 10 de maig del 2003, va il·luminar el centre de la ciutat amb més de 78.000 espelmes: més o menys, una per cada gironí. Durant aquestes dues dècades, aquest barceloní de Gràcia, on va néixer fa 64 anys, ha continuat encenent amb espelmes el cel de moltes altres ciutats de Catalunya, Espanya, França o Suïssa, el país on viu des de fa més de trenta anys, sense perdre mai el contacte amb la realitat de Catalunya i amb els molts amics que hi conserva.
Diuen que no s’han de perdre els orígens. Quins són els seus?
Vaig néixer a Gràcia, en una família molt nombrosa d’onze germans i germanes. Jo era el cinquè. Tot i que després vam anar a viure darrere del Palau de la Música, sempre he mantingut molta relació amb Gràcia. El sobrenom de Muma ja em ve d’aquella època, de la família.
I això?
Josep Maria resultava massa complicat, així que em van començar a dir Xumaria, Xuma... Però en aquella època, amb 8, 9 o 10 anys, ja apreníem a beure en porró, a xumar, i a més a més també es deia que el que xumava era el que feia mamades als lavabos públics, així que quan tenia 14 anys vaig reunir el consell familiar i els vaig anunciar que, a partir de llavors, em deia Muma. Aquí començo a construir la meva identitat a partir de la meva realitat. Sempre he reflexionat molt tot el que faig i el que m’envolta: per això dic que soc un artista que pensa o, millor, un pensador que fa art. I respecte al nom, ara hi ha molta gent, sobretot fora de Catalunya, que no sap que em dic Josep Maria. Soc en Muma.
L’art va ser la primera vocació?
No, primer jo volia ser músic. De fet, entre el 1979 i el 1984 vaig ser músic professional. Vaig tocar el clarinet i el saxòfon a l’orquestra La Singular, que tocava en balls i cercaviles de festes majors. Els membres de l’orquestra vivíem a la Casa Nova, un edifici ocupat pel moviment ecologista a Gallecs, entre Mollet i Parets del Vallès.
Tothom té un passat.
Sí, la resistència fa molts anys que dura. Érem més valentots tots plegats en aquella època [riu]. I ara sembla que determinats moviments hagin inventat la sopa d’all, si parlem de protesta social i política. Vaig participar en la Marxa per la Llibertat del 1976 i em vaig passar 30 hores a la presó de Lleida: no m’hi van tenir més temps perquè érem tants que no sabien què fer amb nosaltres.
Per què va deixar la música?
Simplement, vaig prendre consciència que no seria mai un bon músic i havia de buscar una altra via per a la meva creativitat. De fet, jo sempre havia pintat molt, però sense cap consciència que allò podia ser art.
Què va propiciar el canvi?
Un viatge molt boig que vaig fer en bicicleta, des de Parets fins a Katmandú, al Nepal, durant un any i mig. Aquell viatge va tenir moltes conseqüències. Per exemple, de tornada vaig conèixer a Suïssa, a prop de Lausana, la meva actual dona, Emmanuelle Terribilini.
Què en va sortir, d’aquell viatge?
Entre altres coses, un llibre titulat La Terra és boteruda, perquè en realitat a un ciclista li és ben igual si la Terra és plana o rodona, sobretot el preocupen els sotracs. En aquella època ja vaig prendre consciència que la Terra està molt malament, i si vaig fer el viatge en bicicleta no va ser per esport, sinó per consciència ecològica i cultural, per no agafar un mitjà contaminant com l’avió.
Hi havia també en el viatge un rerefons místic?
No. De fet, haig de dir que abans de fer el viatge jo feia ioga i era vegetarià, i quan vaig tornar vaig deixar el ioga i també menjava carn. Durant el viatge vaig veure la realitat més dura de l’Índia i d’altres països, i vaig comprovar que el fet de ser vegetarià en aquell moment m’allunyava de la gent. Durant el trajecte, moltes persones amb els mínims recursos m’havien convidat a menjar a casa seva, i com els podia dir que no podia acceptar el menjar que m’oferien perquè jo era vegetarià? En aquell moment, ho vaig trobar una mica posturetes. Això no vol dir que no mantingui una certa sensibilitat per menjar bé, amb productes ecològics conreats sense abonaments químics. Però per les últimes descobertes que s’han fet, crec que les plantes també tenen sensibilitat.
I què va passar el 1986?
Un any després del viatge, vaig prendre consciència que no tenia gaires referències culturals: era capaç d’anar a Roma i no visitar el Vaticà perquè hi havia el papa, o de menysprear els museus pel seu origen burgès. Llavors em vaig dir: Muma, s’ha acabat l’hora del pati, ara toca començar a formar-se. I gairebé amb trenta anys vaig marxar a Suïssa per estudiar i també per començar a fer vida en parella amb l’Emmanuelle, i ara tenim una filla de 25 anys. Mentre feia els estudis d’història de l’art a la universitat, també aprenia pintura i gravat a l’escola de belles arts. En certa manera, era com fer alhora la teoria i la pràctica.
Com van ser els primers anys?
Emigrar sempre és complicat, perquè viatgis com viatgis sempre vas força despulladet. Jo vaig anar a parar a un costat protestant de Suïssa, on la gent té un caràcter totalment contrari al llatí: introvertit, silenciós, privat... Però també haig de dir que vaig notar de seguida un canvi: jo vaig arribar a Suïssa el 1986, pocs mesos abans que, a l’octubre, Barcelona fos triada com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Vaig poder comprovar que, fins aquell moment, la majoria dels suïssos gairebé no sabien on era Barcelona, i a partir de llavors tothom hi volia anar i jo era el rei del mambo. Ara, fins i tot la gent del meu entorn no entén què faig treballant d’artista a Suïssa, quan Barcelona té molt més prestigi en el món artístic.
I què hi fa, doncs, a Suïssa?
És que jo estic convençut que un artista funciona molt millor fora del seu context, del seu lloc d’origen. Et posaré un exemple: a Suïssa, quan hi faig instal·lacions artístiques amb espelmes al carrer queden bocabadats, perquè no estan acostumats a fer activitats al carrer. A Catalunya, en canvi, el carrer és nostre, i no ens sobten tradicions com ara els diables, perquè hi estem més que acostumats. Per això crec que per a mi i per a tots els immigrants la diferència és la nostra qualitat principal, i hem de saber jugar-hi. En el meu cas, jo he acabat sent una espècie d’híbrid: depèn d’on em trobo soc el suís de Catalunya o aquell que parla amb deix francès. Jo estic bé a tot arreu, perquè he crescut com a persona a tot arreu. L’emigració t’ajuda molt perquè t’has de posar les piles, et tornes millor, d’alguna manera.
Va ser difícil entrar al món artístic?
Durant els primers set o vuit anys, vaig fer moltes feines alimentàries, però paral·lelament també vaig començar a fer algunes exposicions. El 1995 es va produir un canvi important, perquè l’Ajuntament de Lausana em va comprar un bon paquet d’obres, un reconeixement institucional que no he tingut a Catalunya i que em van fer en un moment en què jo no tenia ni passaport suís. A Suïssa han viscut diferents onades d’immigració i hi ha molts portuguesos, italians, francesos, catalans, espanyols i, últimament, molta gent provinent de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia. Aquí, amb una residència de cinc anys, pots aspirar a rebre una beca o un premi. Si a Catalunya passés el mateix amb un anglès, hi hauria un terratrèmol! Jo m’he sentit molt reconegut a Suïssa.
Això diu molt (i bé) dels suïssos.
Sí, perquè a més els suïssos tenen esperit de col·leccionistes i compren molt d’art, no només les grans fortunes, sinó els professionals de classe mitjana. I no ho fan com a inversió, sinó amb un sentit solidari, perquè entenen que un artista també ha de viure i pagar les factures.
A Girona va iniciar fa vint anys les seves ‘performances’ amb milers d’espelmes. Com han evolucionat?
Ja n’he fet unes 40 a ciutats de Suïssa, Catalunya, Espanya, França... Generalment, vaig per lliure i presento un dossier a un determinat ajuntament, però també rebo encàrrecs, com ara la instal·lació Les llums de la pau, que vaig fer el 2018 al departament francès del Marne per commemorar el centenari del final de la I Guerra Mundial. Tots els meus muntatges tenen en comú el fet d’utilitzar espelmes i ser participatius, però el més important sempre és la construcció del sentit: per què ho fas i com ho fas.
I per què ho fa?
La descoberta del foc va canviar-ho tot, perquè podíem deixar de tenir por a la foscor de la nit. A més, recerques molt importants en relació amb el llenguatge apunten que els antics humans feien servir durant el dia un llenguatge pragmàtic, per a la cacera i la resta d’activitats, però a la nit, al voltant del foc, feien servir un llenguatge més simbòlic, i aquest és el ciment que construeix els grups. Per això, quan vam encendre a Girona aquelles 78.000 espelmes va ser com tornar a encendre el foc per primera vegada i ens vam posar en contacte amb el nostre fons atàvic.
La seva obra pictòrica mostra molt la relació no sempre fàcil entre la ciutat i la muntanya.
Sí, és el mateix debat que s’està produint ara mateix a Catalunya entre els partidaris i els detractors dels Jocs Olímpics d’hivern. Tot sovint hi ha molta desconfiança en els dos sentits, i jo crec que tant la gent de la ciutat com la de la muntanya s’equivoquen quan veuen l’altre com l’enemic. A Suïssa, tot sovint veiem la muntanya des de la ciutat, i a pesar d’això hi ha una gran incomprensió entre tots dos mons. El naixement del paisatge suís d’una manera antropològica és el tema de l’exposició Ciutat-Muntanya que tinc ara mateix a la galeria Aulos Musica, de Ginebra, dirigida per una parella que formen un suís i una catalana.
Veig que controla l’actualitat catalana des de la distància.
Sí, la segueixo molt. Per als que vam emigrar fa molts anys, internet ens ha canviat la vida. Al principi comprava El Temps, però m’arribava amb una setmana de retard, i ara estic subscrit a dos diaris suïssos i dos de catalans. Les distàncies s’han reduït, entre això i les companyies d’aviació low cost... que han fet tot el mal que han pogut, cal dir-ho, però resultava una opció molt temptadora. Ara viatgem més en TGV.
Retrospectiva el 2024
Els impressionants muntatges amb espelmes de Muma han servit per commemorar el centenari del final de la I Guerra Mundial, al departament francès del Marne, el 2018, o per “canalitzar el sentiment col·lectiu de dol i ajudar la gent a superar aquesta circumstància”, com ho va fer el desembre del 2020, per cloure aquell fatídic primer any de pandèmia, a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Ara que ja s’apropa a l’edat legal de jubilació –potser com a professor de l’École Romande d’Arts et Communication de Lausana, mai com a artista– sent una mica la necessitat de mostrar el seu “itinerari molt tastaolletes” en una exposició retrospectiva, prevista per al 2024, que iniciarà la seva itinerància a Lausana, passarà per Barcelona i segurament també visitarà Sant Sebastià. Ell, però, continuarà vivint a Suïssa, i quan s’enyori no anirà a ballar sardanes gravades al Centre Català de Lausana, sinó que vindrà directament a fer-ho a la Costa Brava, amb una cobla tocant en directe. I es queda a Suïssa, a més de per raons familiars, per dos factors: per la proximitat d’alguns dels grans centres europeus de l’art, i també perquè té una biblioteca immensa, que no seria fàcil de traslladar. “Tinc molts amics a Barcelona i estem en contacte. No soc un expatriat com els d’abans”, subratlla. Evidentment, no podem acabar la conversa sense parlar del procés. “Per a mi el verb proclamar té un valor legal, i si els catalans vam proclamar la nostra independència, és una cosa que ja està feta i va a missa”; i punt dos: “No es pot negociar amb un pervers que et tracta com roba bruta i sempre fa trampes. No vol dir que no s’hagi de negociar, però amb algú així cal un mediador.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
