Dins el cervell de Magritte

Una de les imatges que el cervell del pintor belga René Magritte (1898-1967) va retenir de per vida va ser la del cos de la seva mare morta. La dona, barretera de professió, es va llançar al riu quan ell tenia catorze anys. La van trobar dies després amb la camisa de dormir enredada al voltant del cap. Tots els retrats que va fer Magrittre no deixen d’invocar aquest dramàtic record. Els rostres dels personatges són els grans absents de la seva pintura. A vegades els posa d’esquena, en altres ocasions els tapa la cara amb objectes o amb les seves famoses pomes. O fins i tot amb una explosió lluminosa, com va fer a El principi del plaer (1937), un homenatge al seu mecenes Edward James, gràcies al qual va trampejar una època de penúries.

Aquest és un dels 69 quadres que formen l’exposició La màquina de Magritte, que presenta el CaixaForum de Barcelona fins al 6 de juny. El projecte ha estat organitzat junt amb el Museu Thyssen de Madrid, on ja s’ha vist i, com era previsible, ha complagut el públic. A la capital catalana ens hem de remuntar a finals dels anys noranta per situar-hi la primera, i fins ara també l’última, gran mostra dedicada a aquest gegant de l’art del segle XX adscrit al surrealisme. La va allotjar la Fundació Joan Miró, i amb molt sentit, perquè Magritte i Miró van ser bons amics. “A París ballaven tangos junts”, explica Charly Herscovici, president de la Fundació Magritte. Només és una anècdota, però serveix per ambientar les connexions entre tots dos, també artístiques. “Magritte s’instal·la en un poble proper a la capital de l’art el 1927, una mica expectant, i es fixa en el Miró que anys abans havia incorporat la paraula en les imatges. I l’imita, fins i tot en la cal·ligrafia gairebé infantil”, sosté el comissari, Guillermo Solana, director del Thyssen.

Solana deixa clar que entre l’un i l’altre hi havia diferències importants: “Miró és més líric i Magritte, més analític.” I doncs, què els uneix? “Que tots dos volen trencar amb la pintura tradicional. La menystenen i inclús l’odien.” D’alguna manera aquesta profanació de les convencions de l’art occidental de gust burgès també impregna els autoretrats de Magritte, amb els quals s’obre l’exposició. “No s’assemblen gens a ell”, adverteix Solana. I contenen un dels trets més característics del conjunt de la seva obra: la ironia. Magritte s’autoretrata com un ser dotat de poders especials, “un mag que no té, però, cap mania a mostrar els trucs del pintor per representar la realitat”. Una realitat que ell ens avisa constantment que és molt complexa i que és fàcilment manipulable. “Magritte destrueix la nostra fe en la realitat i en la veritat de la imatge”, rebla el comissari.

Avís als visitants: en el recorregut no hi trobaran una de les seves obres més cèlebres, Això no és una pipa. Però el mateix engany resideix en, per exemple, els seus collages. A Magritte el va fer enfadar molt que Max Ernst els anomenés “collages pintats a mà”, però és justament el que són: una simulació dels retalls enganxats que havien introduït els cubistes.

Magritte només va residir tres anys a París (com hem dit, als afores, a més) i la seva relació amb els tòtems del surrealisme va ser desigual. Amb André Breton es van barallar quan aquest va engaltar a la seva dona que es tragués un crucifix que duia penjat al coll. Amb Dalí sí que es van entendre bé. Es van conèixer la primavera del 1929 quan el català estava treballant en la pel·lícula de Buñuel Un perro andaluz. A l’agost, Magritte ja era a Cadaqués passant-s’ho de meravella amb ell i els seus cercles íntims d’intel·lectuals i artistes. Miró també hi era.

Però els seus surrealismes tampoc eren germans bessons. “El surrealisme francès és una mena de culte, una petita església comandada pel papa Breton, amb qui Dalí, però, també acabarà partint peres. El surrealisme de Magritte té una frescor i una provocació més fidel al dadaisme. Té un esperit trapella que el fa únic”, argumenta Solana. Aquest gamberrisme s’escola en obres en què la figura i el fons inverteixen els seus papers, com a Els grans viatges (1926), en què la pell de les cames d’una dona llueix la vista d’unes cases. Un altre clàssic de Magritte: els quadres dins del quadre. El Thyssen mateix en posseeix un, La clau dels camps (1936), en què el suport d’un paisatge pintat són els vidres trencats d’una finestra.

Magritte l’entremaliat també juga a ser un animal camaleònic. “El fascinava la seva capacitat de camuflatge”, diu Solana. A L’explicació (1952) pinta el procés d’assimilació d’una ampolla amb una pastanaga. I puja un graó més del desconcert fent protagonistes de les seves teles pedres levitant, com en la magnífica El sentit de les realitats (1963), que no figurava en la versió de l’exposició de Madrid. En una entrevista que li van fer poc abans de morir li van preguntar per què estava tan obsessionat amb les roques flotants. “Quin interès tindria pintar-les a terra?” La lògica imbatible del surrealisme.