Un Hahn remarcable

Si bé el punt més dolç de la mezzosoprano salzburguesa Angelika Kirchschlager es va produir en la segona part del recital i, en especial, quan va interpretar sis cançons del compositor francès d'origen veneçolà Reynaldo Hahn (1874-1947), l'aparença entre dolguda i desmenjada que va donar s'adeia més als versos de Theodor Storm, musicats per Johannes Brahms, quan es preguntava “va haver-hi mai un temps feliç?” i també el seu vestit verd que concordava amb la cançó que va iniciar el recital: “El meu amor és verd com el saüc”.

Li va costar arrodonir l'expressió ja que en començar, no en va els darrers temps ha fet molta òpera, arribaven les notes que projectava amb força i en canvi quasi es menjava el fraseig complementari. Lluny de la Kirchschager que havíem conegut, va desgranar discretament vuit cançons de Brahms i sis d'Hugo Wolf. Retindríem potser una Salomé especialment incisiva del primer i Begegnung (encontre) del segon. En Hahn va equilibrar la veu, i la il·lació de les històries que explicava i amb la neoclàssica A Cloris va demostrar el seu carisma de brillant cantant d'oratori. Després va acabar amb cinc cançons del recull Des Knaben Wunderhorn, en què el piano no va saber donar el clima mahlerià que altres especialistes assoleixen però així i tot la terrible Das Irdische Leben, la Rheinlegedenchen i la divertida disputa entre la cu-cut i el rossinyol amb un bram d'ase per acomiadar el públic, van ser molt ben interpretades.

La peça preparada com a propina, la Canción de cuna…, de Xavier Montsalvatge, havia estat inclosa com un final inconnex en el programa de mà i va provocar com a afegitó un nou final. Va fer encara una cançó de bressol de Brahms tot recordant que era la cançó que la seva mare li cantava quan era petita.