Art
LAIA FABRE
Artista multidisciplinària. Viu a Viena des del 2009. Feliç d'haver escollit una ciutat que aposta decididament per la creació d'esperit lliure. Té esperances de poder portar el seu nou projecte gastronomicoartístic a Catalunya
“Viena destina molts diners a la cultura i els artistes reben molt suport”
“Si no tens sortides internacionals, costa viure de l’art a Catalunya i a tot Espanya. Des de Centreeuropa és més fàcil trobar vincles a fora”
“Hi ha un munt de coses a Viena que no trobaria a Barcelona. A Barcelona se’n fan, però Viena s’assembla més a París”
“Sempre dic que tornaré, però si passa no em tancaré. M’avorriria. Soc molt viatgera”
Defugim donar confort. No fem entreteniment. Tot està fet i el que intentem és que el públic vegi les coses des d’una altra perspectiva. I que, tant si li agrada com si no, li’n quedi alguna cosa
Per què Viena?
Per culpa d’un austríac, que també és artista, Thomas Kasebacher. Ens vam conèixer a Noruega i ens vam enamorar. Jo llavors vivia a Barcelona i ell, a Liverpool. I al cap de dos anys de viatges d’aquí cap allà, vam decidir anar a viure junts. Tots dos teníem clar que volíem treballar en l’art i vam començar a pensar en diferents ciutats. I va ser a ell que se li va ocórrer Viena. “Destina molts diners a la cultura, els artistes reben molt suport i, a més, serem a prop de tot arreu”, em va dir. I la va (la vam) encertar.
Com van ser els primers temps?
Vaig fer un Erasmus a la Universitat d’Arts Aplicades, però no em va acabar d’agradar gaire. Llavors em vaig mirar l’Acadèmia de Belles Arts, que és on, per cert, Hitler va intentar estudiar pintura però no va poder perquè va suspendre la prova d’ingrés. Em van agafar, i no és gens fàcil. I em vaig treure el títol, d’un gran prestigi. Al cap de poc de ser aquí, ja vaig començar a rebre subvencions i a treballar, treballar, treballar... I fins avui!
Què vas deixar embastat a Barcelona?
Vaig estudiar dos anys a l’escola de disseny Bau. Havia intentat entrar a l’Institut del Teatre, que de fet era el meu somni, però quan em van trucar, després que algú es fes enrere a última hora, ja tenia les maletes a punt per anar-me’n a Viena.
Ets una creadora amb diverses ànimes; per tant, difícil d’encasellar.
Soc totalment multidisciplinària. No m’agrada definir-me si només faig vídeo, si només faig pintura, si només faig escultura… Faig projectes amb eines diferents a partir de temàtiques diferents. La base és ser artista, expressar-te quan ho necessites, quan vols dir alguna cosa.
Amb Thomas Kasebacher vau fundar la companyia d’arts en viu notfoundyet (‘no s’ha trobat encara’). La creació és una recerca constant, oi?
Quan ens van donar una subvenció per a la nostra primera peça, encara no teníem ni nom i ens l’exigien. Però no ens en sortia cap. I sí, també és això que dius, que els projectes tenen un procés llarg, que és el que és interessant. Continuem aquí, en aquest no saber mai i buscar...
Als artistes de Catalunya els farà enveja el que has dit: que Viena aposta fort pel teixit creador.
L’estructura és sòlida. I el sistema de subvencions, molt transparent. A més, no es concedeixen només un cop l’any. Hi ha nombroses convocatòries, a nivell de ciutat i també estatal. I no t’explico les ajudes que ens han donat per la covid. Un sou mensual. Tots els artistes hem estalviat durant aquest període.
Creus que si t’haguessis quedat a Barcelona no t’hauria anat tan bé? En conec pocs, d’artistes que viuen de l’art.
Jo també en conec pocs, i la majoria sobreviuen perquè tenen famílies que els ajuden, no han de pagar el lloguer del pis… O perquè fan feines que no volen fer paral·lelament. Les noves generacions potser se’n surten millor, però perquè s’han treballat les connexions a fora. Si no tens sortides internacionals, costa viure de l’art a Catalunya i a tot Espanya. Des de Centreeuropa és més fàcil trobar els vincles.
I la fascinació per la marca Barcelona, no hi fa?
Els artistes prefereixen anar a altres ciutats. A Berlín, a Londres, a Nova York. A Barcelona hi venen de vacances. És clar que hi voldrien fer projectes, però… no hi ha calés.
Donar una empenta a propostes artístiques tan experimentals i arriscades com la teva encara té més mèrit en les polítiques culturals.
Quan concebem els projectes, no ho fem en termes de radicalitat. El que defugim és donar confort. No fem entreteniment, i que consti que no estic en contra de l’entreteniment. Tot està fet i el que intentem és que el públic vegi les coses des d’una altra perspectiva. I que, tant si li agrada com si no, en faci la seva interpretació i li’n quedi alguna cosa.
En el teu currículum les col·laboracions són abundants.
Més d’un cervell sempre és més enriquidor perquè tothom hi aporta. He fet coses en solitari, però poques, sobretot en vídeo, el mitjà amb què ara mateix més em moc.
El proper?
Vull anar al Japó, on hi ha unes agències en què pots llogar persones perquè es facin passar pel que vulguis. Habitualment, per amics. Els japonesos són una societat tan solitària que necessiten fer veure que tenen companyia. M’agradaria posar-me en una d’aquestes agències perquè em lloguessin per fer del que sigui, d’amiga, de mare...
Amb notfoundyet vau estrenar una peça just abans de la pandèmia, ‘Hot springs’, que voldria que ens expliquessis.
Un amic nostre va venir a sopar a casa i ens va dir que va anar al teatre i que el que estava veient li va fer venir unes ganes extremes de follar. No es va poder aguantar: va haver de marxar corrents! Ens va motivar per crear una situació que posés el públic calent. En les arts en viu és dificilíssim, no és com al cinema, en què t’ho creus tot. Vam fer un espectacle per a una sala de concerts de l’estil del que aquí seria Razzmatazz. Vam provocar diàlegs entre la gent, vam elaborar unes olors amb un perfumista, unes esferes a l’estil de Ferran Adrià que explotaven dins de la boca, projeccions a manera de flaixos subliminars d’imatges pornogràfiques, un músic va compondre unes freqüències i unes vibracions estimulants, vam jugar amb la temperatura de l’espai… Una experiència de sexting total. I va funcionar!
Ens fas venir ganes de saber-ne més, dels vostres espectacles.
En tenim un que hem anat arrossegant per la covid i que, segurament, presentarem després de l’estiu: Objet trouvé, una recerca del Wallapop d’aquí, que es diu Willhaben (‘jo vull’ en alemany). Farem un mapa del que es ven a cada regió d’Àustria i als diferents districtes de Viena, des del de classe alta fins al que concentra més immigració. Els objectes no tenen res a veure. També portarem a l’escena venedors carismàtics que expliquin històries. És el que ens agrada: explicar històries.
Alguna possibilitat que us puguem veure a Catalunya?
Fa temps Temporada Alta es va interessar per un espectacle que vam crear a partir del llibre 2666 de Roberto Bolaño. No va poder ser. Vam anar a Itàlia, a Alemanya… No està malament, però encara hauria pogut rodar més. Moure coses no és tan fàcil com a vegades sembla. I els nostres projectes, que són bastant complexos, encara menys. Si no es veuen en directe, és complicat que ens els comprin. El que estem fent ara tenim l’esperança que pugui acabar venint. Ajuntarem cuiners i artistes perquè elaborin junts un menú. El públic soparà amb ells i la vetllada serà un marc distès per conèixer la seva feina. Ho estrenarem aquest maig en un hivernacle en ple centre de Viena, dins del festival Wiener Festwochen . Per a mi, la gastronomia és inspiradora. La cuina és un art, i tant!
Consideres que t’has adaptat a la cultura austríaca?
Crec que no m’hi acabaré d’adaptar al 100% mai. El mar, el sol… són tan i tan difícils de substituir! Però és clar que m’hi he adaptat. Parlo la llengua, hi treballo molt bé i m’encanta la ciutat. Hi ha un munt de coses aquí que no trobaria a Barcelona. A Barcelona es fan coses, sí, però et diria que Viena, petita en realitat i molt internacional, en oferta s’assembla més a París. Només pels cinemes ja hi ha una gran diferència. Es conserven els antics i tot és en versió original. I els cafès! Aquesta Viena clàssica té un encant increïble. Em fascinen les arquitectures antigues ben cuidades. A Espanya aquests espais es deixen perdre.
Hi ha una comunitat d’artistes catalans a Viena?
D’estudiants, en venen, però tots tornen. Si no trobes les aliances, tampoc és senzill.
T’entronques amb alguna genealogia de l’art català? No sé si aquest deix surrealista d’alguns dels teus espectacles mira Dalí, per exemple.
Dalí va ser un gran personatge, l’adoro. Ell feia una cosa que jo també faig bastant, que és barrejar la ficció i la realitat. Amb en Thomas hi juguem, amb això; expliquem històries que la gent no acaba de saber mai si són certes. També tinc debilitat per Miró. La seva fundació és un dels millors edificis de Barcelona. I, d’actuals, segueixo l’Albert Serra. Fa coses diferents. La gent que fa coses diferents m’interessa.
Quin vincle has mantingut amb Catalunya?
Abans de la pandèmia venia sovint. La relació amb la família és excel·lent, i hi tinc bons amics, artistes, músics, gent del teatre. Sempre aprofito per veure exposicions. Aquest estiu no em vaig perdre la de Felix Gonzalez-Torres al Macba, en soc fan. M’agrada anar a l’Empordà. Tenim casa a… No, no ho posis perquè és l’últim poble que encara queda en aquest territori sense turistes!
Tens ganes de tornar?
Moltes! Sempre ho dic, que algun dia tornaré. Però per fer-hi què? Penso que no encaixaria en un circuit, diguem-ne, convencional. No vull renunciar a la meva pràctica artística. I si torno, tampoc em tancaré aquí. M’avorriria. Soc molt viatgera.
Aquí encara et trobaries amb un altre problema: els artistes de mitjana carrera, com tu, estan bastant desemparats.
Hi ha uns prejudicis terribles. Què vol dir que amb 40 anys ja ets vell per fer obres fresques? Un artista no té edat. Si tinc salut, no crec que em jubili mai; sempre tindré coses a dir.
Avui és 8 de març i toca parlar de la discriminació de les dones en l’art.
Vivim en un món dominat per homes i amb moltes desigualtats. Però sembla que algunes coses estan canviant una mica i les generacions més joves són clarament dones. Fins i tot hi ha més consciència i alguna fira d’art important ja dedica a dones els seus projectes per intentar pal·liar aquesta marginació del gènere. Tot i així, queda molt per fer!
Vols afegir-hi res més?
Que sempre estaré agraïda a Viena i a Àustria pel suport que m’han donat. He pogut anar fent tot el que volia fer.
Un treball artístic que beu de moltes fonts
Laia Fabre (a Instagram, @laiiafabrre) va néixer a Barcelona, però de petita es va traslladar a Girona perquè el seu pare, el periodista Jaume Fabre, va ser nomenat subdirector d’El Punt Diari. Els estudis universitaris la van portar de nou a la capital catalana, una època en què el que més l’estimulava era el teatre. Després, ja establerta a Viena, se n’ha distanciat i ha pouat de moltíssims altres àmbits: la música, el cinema, la literatura, l’art, la gastronomia... La cultura pop és una influència constant en els seus projectes, que desplega en solitari o amb la companyia performàtica notfoundyet, que va crear amb Thomas Kasebacher. Des de fa uns mesos, imparteix classes en un institut, i li agrada compartir sabers. Té dues filles, amb les quals l’any passat va protagonitzar un curtmetratge d’una estudiant de Michael Haneke a la Film Akademie de Viena.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
