L’obertura del Liceu

“L’obertura de l’enorme Teatre del Liceu és un esdeveniment que, a més a més de fer època en els annals de Barcelona, augura un falaguer futur per a l’art líric i dramàtic.” Aquest vaticini va aparèixer en una crònica publicada al Diario de Barcelona el 6 d’abril del 1847, dos dies després de la inauguració del Gran Teatre del Liceu. L’acte es va fer coincidir amb el diumenge de Pasqua de Resurrecció, que acostumava a donar el tret de sortida de la temporada teatral i operística. Aquell dia, la ciutat es va vestir de gala. La façana del teatre es va il·luminar amb atxes de cera i des d’hores abans de l’estrena una banda militar va tocar peces al davant de l’edifici. L’expectació va ser considerable. Tot i que el nou equipament només tenia 3.500 places, s’hi van encabir més de 4.000 espectadors. La primera funció va tenir una vocació eminentment filantròpica. La premsa de l’època destacava que l’empresa promotora “no havia dubtat ni un moment [...] a destinar part del producte de la primera funció a ajudar els pobres de la Casa de la Caritat”.

Amb el pas dels anys, el Liceu es convertiria en un referent operístic. Però, paradoxalment, en la primera funció es va programar una barreja de gèneres diversos, molt d’acord amb els gustos de l’època, però cap òpera. La primera peça era una simfonia del mestre Melcior Gomis, mort pocs anys abans a París. Gomis era valencià, però la premsa no va tenir gaires manies a presentar-lo com “el malaurat català Gomis”. Tot seguit, es va representar Don Fernando el de Antequera, un drama romàntic de Ventura de la Vega que s’havia editat a Madrid, però que es va estrenar a Barcelona. A banda d’això, el principal atractiu per al públic era la presència d’alguns actors d’anomenada, com ara Carlos Latorre i Bárbara Lamadrid. L’obra resseguia la història del “rei escollit pel tan anomenat parlament de Casp”; i justificava la successió de la dinastia castellana dels Trastàmara, molt d’acord amb allò que defensava el govern moderat d’aleshores. En tot cas, bona part del públic no va poder seguir el guió. L’espai era molt gran per representar-hi una obra de teatre i “aquesta grandiositat provocava que les paraules dels actors no fossin ben enteses”, tal com destacava un cronista. A més a més, el públic havia estat molt més pendent de contemplar els elements decoratius de la sala i d’atendre les nenes que regalaven rams de flors a les senyores i versos impresos –de Víctor Balaguer– als senyors, que no pas d’allò que succeïa a l’escenari. De tota manera, algun periodista no va voler deixar de remarcar que “les decoracions van provocar un gran efecte i només la cortina que serveix de teló de boca no va merèixer l’aprovació unànime”.

Després del drama de Ventura de la Veda va arribar el torn del ball La Rondeña, de Josep Jurch, compositor català i primer clarinet de la nova orquestra del Liceu. També es va tocar una obertura no prevista; i, com a cloenda, una cantata al·lusiva al casament d’Isabel II amb Francesc d’Assís de Borbó, celebrat l’any anterior. Els organitzadors estaven carregats de bones intencions i volien “oferir un testimoni d’amor i respecte a la Reina, el nom de la qual porta el Liceu”, per bé que el casament de la reina amb el seu nebot, a qui anomenava Paquita, havia estat més aviat desafortunat. El crític que es va fer ressò de la funció des del Diario de Barcelona assegurava que el teatre donaria protecció als “artistes músics espanyols” i que hi tindria acollida “l’òpera nacional”, una mostra de l’intens debat que es vivia entre el nacionalisme romàntic i la visió més estatalista.

Durant tot el mes es van programar sessions diàries en què es barrejava el teatre i el ball, que feien les delícies dels espectadors. No seria fins al 17 d’abril que s’estrenaria la primera òpera, l’Anna Bolena, de Donizetti. Aquell dia, la premsa es feia ressò d’una altra fita, en aquest cas tecnològica: l’arribada dels enginyers i operaris que havien de construir el “camí de ferro” que permetria enllaçar Barcelona i Mataró a través del ferrocarril i es convertiria en un cant al progrés.