Sopar a la presó

Tots dos napolitans, Toni Servillo i Silvio Orlando s’associen a un director de la mateixa ciutat, Paolo Sorrentino, tot i que el segon només hi ha treballat en la sèrie El jove papa i, de fet, està més vinculat al cinema de Nanni Moretti.

El cas és que els dos grans actors coincideixen per primer cop a iniciativa d’un altre director, Leonardo di Costanzo, del món napolità. Va néixer a l’illa d’Ischia, dins de la comunitat metropolitana de Nàpols, no gaire lluny de la qual se suposa que transcorre l’acció dramàtica d’Ariaferma: un món aïllat corresponent a una presó (en un lloc innominat) amb la particularitat que està destinada a tancar-se, però que, per problemes burocràtics, continua oberta mentre hi resten una dotzena de presos (i els seus vigilants) en espera de ser traslladats.

Fins la directora del centre n’ha marxat i el funcionari Gargiuolo (Servillo) assumeix la tasca organitzativa en una situació d’abandó que fa que la cuina estigui tancada i que els presoners es neguin a empassar-se un menjar preparat que consideren vomitiu.

És així que el presoner Lagioia (interpretat per Orlando, no sabrem per què està condemnat) s’ofereix a fer de cuiner, cosa que Gargiuolo accepta per evitar una revolta. Entre tots dos va establint-se una relació, cosa que du a una conversa final memorable.

Leonardo di Costanzo mostra amb sobrietat les tensions d’aquest huis clos masculí, però no opta per un procés de conflicte i de brutalitat, sinó d’acostament i d’humanització: una apagada elèctrica fa que, a la llum de les espelmes, hi hagi un sopar comunitari entre presoners i funcionaris (tot i que amb dissensions) que defineix l’esperit amb el qual està concebut un film digníssim.