Arreu i enlloc

Cada vegada que l’autor d’una novel·la gràfica que aborda la barbàrie humana (i, per tant, les víctimes) s’hi planteja si el gènere és pertinent per fer-ho, el resultat demostra que ho és: possiblement és així perquè al darrere hi ha una reflexió ineludible sobre com parlar de l’Horror. Això passa des de la cèlebre Maus (1980), en què Art Spiegelman va afrontar el tema d’Auschwitz a partir de la memòria del seu pare, un supervivent que es resisteix a recordar. El mateix podria dir-se en el cas dels films animats d’una naturalesa semblant, com ho exemplifiquen els de l’israelià Ari Folman, també novel·lista gràfic. De fet, la pel·lícula Dónde está Anne Frank és una adaptació del seu propi còmic homònim, que evidentment parteix del diari que la nena jueva va escriure mentre estava amagada, amb la seva família i una altra, a la part de darrere d’una fàbrica d’Amsterdam, fins que, denunciats, els Frank van ser duts a Auschwitz en el mateix tren que uns avis de Folman.

Uns anys abans, el 2008, Ari Folman va aportar el colpidor Vals amb Bashir, que va definir com un “documental d’animació”. Ho és a propòsit de la matança de palestins al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Ell era al Líban com a soldat israelià, però no recorda quasi res: un sentiment de culpa que el du a una voluntat de memòria en contra de l’amnèsia col·lectiva del seu país, que no va intervenir-hi directament, però va consentir la matança perpetrada pels falangistes libanesos. L’animació s’hi revela com una manera pertinent d’acostar-se a una realitat que s’entreveu a través d’una memòria que intenta obrir-se pas enmig de l’oblit, la confusió, la incertesa.

El passat no passa mai i és en nosaltres, però exercim justament, dignament, la memòria del que no s’ha d’oblidar? Amb imatges dibuixades per Tristan Oliver i animades per Yoni Goodman, Folman ens interroga amb Dónde está Anne Frank. La protagonista és Kitty, l’amiga imaginària a la qual Anne Frank s’adreça en el seu diari. Kitty surt de les pàgines del diari, que es conserva al lloc (convertit en casa-museu) on va ser escrit. La imaginària Kitty s’encarna en el present, en el qual busca Anne, que és a tot arreu (en la memòria institucional que posa el seu nom a carrers, teatres i museus) i a la vegada enlloc en una Europa sense altura moral davant dels que cerquen refugiar-s’hi.