Cultura

Crònica

Ladilla Rusa, més fantàstics que el cotxe de Michael Knight

Ladilla Rusa, el grup de Montcada i Reixac, és tot un fenomen de masses. Tot va començar com una broma, fins que Tania Lozano i Víctor Fernández Claré van deixar el periodisme per dedicar-se completament a la música i la veritat és que no els ha anat gens malament. En els temes podem escoltar tots els gèneres. Des de techno, a la rumba, passant pel punk, la makina, l’italo disco o la jota electrònica, tot presentat des de la peculiar òptica de Ladilla Rusa. Aquesta barreja de gèneres i estils, ells la defineixen com a electropop costumista d’extraradi, i amb aquesta descripció, que repto a qui la pugui dir tres vegades sense travar-se, han estat capaços de captivar tot un país amb la seva música, humor i desimboltura. Però que ningú s’enganyi, darrera d’aquesta música per a cotxes de xoc, de ritmes enganxosos i lletres repetitives, boes de ploma i temes dedicats a Toni Genil, padrines traficants de droga, princeses Disney i botigues de llaminadures, hi ha crítica social, denuncia de la corrupció i reivindicació del feminisme davant d’una societat masclista.

Després de l’èxit del divertidíssim Estado del malestar, el cap de setmana passat van presentar a Sabadell el seu segon CD titulat Costumbrismo mágico. Va ser durant la 14a edició del Festival Embassa’t, a l’amfiteatre del Parc Catalunya de la capital vallesana. Amb un recinte ple de seguidors fidels que corejaven les seves cançons, Ladilla Rusa es va guanyar el públic des del minut u. La seva primera cançó va ser ¡Qué ladilla!, tema amb què obren el seu nou treball. Però també hi va haver lloc per a cançons irreverents, disfressades de cultura trash com Bebo (de bar en peor), on van recordar que no feien apologia de la beguda, però que ells eren “més de bar que de muntanya”; Princesas, Encarni encarnae, la denúncia de la corrupció a Estado del malestar, Conchi coach, La puta (m)ama, A un metro y medio de ti o La padrina, el seu primer tema en català i que compta amb la col·laboració del sabadellenc Albert Pla i els napolitans Alessio i Giancarlo Arena. Per descomptat, no es van oblidar d’aquell clàssic modern que és Macaulay Culkin, cançó petarda que no pot faltar en cap festa. Per tancar el concert van interpretar el seu hit Kitt y los coches del pasado (el videoclip del qual va ser rodat precisament a Sabadell ). Va ser el moment més esperat i el públic va agrair aquest regal de comiat. Un concert que, malgrat alguna fallada tècnica perdonable, va mostrar diverses coses. La primera i certament més important és que, amb precaucions, podem recuperar una certa normalitat després d’aquests anys de pandèmia. La segona és que no importa que no tinguin una gran veu, o que les lletres (aparentment) no tinguin una gran complexitat, el carisma, el bon rotllo i la nostàlgia dels vuitanta que transmet Ladilla Rusa a l’escenari compensen de sobres qualsevol altra mancança. Però que el seu to paròdic no ens enganyi. Darrera de les seves cançons es troba una gran feina tant a la música, com a la lletra. Divertides de vegades, surrealistes d’altres, però sempre cuidades i reivindicatives. Fa temps van dir que ells no eren cantants, que eren artistes i a Sabadell, una vegada més, ho van demostrar en tot moment .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.