L’última tarda a can Geli

Aquest dissabte no va ser com els altres, a la llibreria Geli de Girona. Tot i que ja és un dels dies de més afluència de públic “entre esdeveniments”, és a dir, fora de les campanyes de Nadal i Sant Jordi o de la represa de les novetats literàries a la tardor, hi havia molta més gent del que sol ser habitual. Ahir, però, un dimarts qualsevol d’aquest maig sufocant, la concurrència a l’establiment des de primera hora del matí no és que fos inusual, és que era militant, solidària i tremendament afectuosa. Algú havia escrit, cap al migdia, que hi havia llàgrimes i abraçades, i més d’un potser va pensar que era la típica fórmula sentimental per humanitzar els comiats, però si ets un dels qui van anar a la llibreria, i vas resseguir per última vegada aquells prestatges de fusta envellida, enmig de l’atmosfera de taller de reparació d’ànimes que propicien els fluorescents penjants, i vas comprar un llibre perquè t’hi estampessin el segell, te’l signessin els dependents i te l’emboliquessin amb aquell paper centenari que té imprès, com un logotip de farmàcia, l’home de Vitruvi, sabràs que no hi havia cap concessió a la cursileria. Aquesta mateixa cronista va abraçar amb emoció Xavier Delòs, quinze anys darrere els taulells i més de trenta acudint cada dissabte des de les Planes d’Hostoles a comprar-s’hi un llibre setmanal, des que va adquirir-hi quan tot just en tenia divuit una obra d’Alan Watts. La Geli, que va néixer com una llibreria religiosa (encara hi tenen l’urna amb la figura de Sant Josep estratègicament col·locada davant la cabina de la caixa), és considerada una de les llibreries de referència per la refinada secció de religions comparades que hi havia creat aquest deixeble de Raimon Panikkar que agraeix a Pere Rodeja fill, el propietari, la llibertat que els ha donat per organitzar els fons. Delòs, com Lourdes Oller, que hi porta trenta anys, i Aaron Sánchez Tolosa, el més jove (“vaig entrar al mercat laboral amb la crisi del 2007, per tant ja sé que no visc al millor dels mons possibles”), a banda del poeta i traductor Josep Domènech Ponsatí, que va plegar poc abans que es conegués el tancament de la Geli, han estat els últims puntals d’aquest establiment més que centenari, fundat el 1879 i que en breu formarà part de l’ampliació de la veïna joieria Quera. Aclaparats pel ressò que ha tingut la notícia del tancament, ahir només van poder piular: “143 anys i un dia.... Moltes gràcies per la fidelitat i el compromís. Alea iacta est.” Pere Rodeja admetia que “mantenir el mateix encant és impossible”, mentre continua buscant un nou local al mateix barri vell per reprendre-hi el negoci. Però la memòria és cruel i una mica impacient. D’aquí a uns mesos, potser molt pocs, haurem de refiar el record de la Geli als arxius i als reportatges gràfics com el que, des de fa una setmana, hi realitza Joan Roura. El dia més dur no va ser ahir, serà avui, quan passem per davant de la persiana abaixada.