Les heroïnes de Girona

Els ocupants francesos, en entrar a la ciutat el desembre del 1809, es van trobar una Girona que havia perdut la meitat dels seus habitants, uns 4.600, i una destrucció urbana considerable, 242 cases totalment destruïdes, a dins i a fora de les muralles. La ciutat va capitular després d’un llarg setge de l’exèrcit napoleònic (el segon que patia la ciutat, a més d’un atac el 20 de juny de 1808), una gesta heroica que s’ha glorificat tot sovint –qui no ha sentit mai allò de la “la Girona tres vegades immortal” (més en castellà)– i en la qual, com a totes les guerres, les dones hi van tenir un paper molt especial.

No parlem només de la tasca de col·laboració durant un setge atenent els ferits i subministrant avituallament a les tropes, sinó també batallant a primera línia si calia, en la que es considera la primera unitat militar femenina, anomenada Santa Bàrbara. Autoritzada pel capità general de Catalunya d’aleshores, que havia rebut la sol·licitud del general governador de la plaça de Girona, Mariano Álvarez de Castro, cent vint dones “casadas y solteras de todas las condiciones del vecindario” (en total van ser unes dues-centes) van formar part d’aquest regiment. Les Bàrbares es reconeixien perquè portaven lligat al braç un llaç vermell, “tan vermell com la sang”, i “perquè ferotges lluitaren amb dents i ungles per defensar casa seva”. Així les descriuen Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) i Ramon Gasch (Santa Maria de Palau Tordera, 1950), el mateix tàndem d’escriptors que van publicar Sal roja i que ara, novament a l’editorial Columna, presenten Llaços de sang, una novel·la històrica que vol explicar la Guerra del Francès en clau de gènere; una mirada més actual en què la dona té un pes molt més destacat.

“Tradicionalment les guerres s’han considerat un espai reservat als homes. Actualment, però, gràcies als estudis publicats, sabem que les dones han jugat un paper actiu en els conflictes bèl·lics i a la història en general, no només acompanyant les tropes i presentant tota mena de serveis, sinó defensant-se activament quan han vist atacades les seves poblacions”, destaquen a dir els autors. Dones corrents com Marta Barnils, el personatge principal, que patirà en la seva pròpia pell uns fets esgarrifosos que li canviaran la vida per sempre, i les comandantes Llúcia Jonama i Raimunda De Nouvilas formen part d’aquest relat, en què té cabuda un gran mostrari de personatges –la majoria reals i documentats– que ajuda a comprendre què va passar, com va passar i per què va passar. Elles, millor que ningú, són les fidedignes relatores d’aquesta història, perquè, com remarquen Sagrera i Gasch: “Elles no van lluitar, treballar i sacrificar-se fins a l’extenuació únicament per combatre un enemic. Elles van fer tot això per motius molt més reals i humans: defensar les seves famílies i la seva ciutat.”

Perquè una de les grans aportacions d’aquesta novel·la és el fet de desmarcar-se de l’heroisme patriòtic i nacionalista (espanyol) que sempre ha envoltat els setges –i no només el de Girona– i subratllar que aquella gent “lluitava sobretot per la terra, la casa i la família”. “Estaven abocats a una fatalitat i era qüestió de supervivència.” Com recorden, no és només un enfrontament contra els francesos: “Catalunya va ser francesa durant dos anys fins que Napoleó va perdre la guerra i durant aquell temps l’administració francesa es va catalanitzar.”