Alegria al Fòrum, ‘wa yeah’

Eren les set de la tarda i Antònia Font –primer Joan Miquel Oliver i Jaume Manresa, després Joan Roca i els germans Pere i Pau Debon– compareixien en un dels dos escenaris més grans del Primavera Sound disposats a fer, si hi descomptem una actuació per a la llibertat d’expressió el 2018 a Palma i un assaig amb públic fa uns dies a Sant Cugat, el seu primer concert des del desembre del 2013. Emocions contingudes, al principi, entre la banda (només un somriure discret d’Oliver en veure la gentada que els esperava amb candeletes), antenes parabòliques per tot arreu i un primer tema, Un minut estroboscòpica, i unes primeres paraules a càrrec de Debon, “hem fet un disc nou”, que, més que les del concert de retorn que molts desitjaven des de feia anys, semblaven pròpies d’una gira normal i corrent de presentació d’un nou treball.

Inici sense escarafalls: Me sobren paraules de Lamperetes (2011) i Darrere una revista i Love song de Batiscafo Katiuscas (2006) i, de nou, temes del disc de retorn: Oh la la i Miquel Riera, escoltats, també, pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la del Parlament, Laura Borràs. Públic i banda semblava que primer volguessin prendre’s les mides per, de mica en mica, lliurar-se a una celebració que, si no hagués estat per la covid, hauria tingut lloc el 2020. Esment, diu Debon, “a un bon amic nostre a qui teníem una mica abandonat” (Armando Rampas, primera cita a Taxi, del 2004), més repesques del Batiscafo (Mecanismes) i Taxi (Robot) i, a continuació, tres cançons seguides d’Alegria (2002): Dins aquest iglú, Alpinistes-Samurais i Alegria, amb la qual, ara sí, es produeixen els primers signes de festa grossa entre el personal. Les grans pantalles de l’esplanada més gran del Fòrum deixen de reproduir les cares dels mallorquins per centrar-se en les del públic, de totes les edats i amb més d’un que fins aquest moment al Fòrum no havia tingut l’oportunitat de veure mai en directe Antònia Font. Cita, a continuació, a un dels temes d’A Rússia (Tots els motors, 2001), deixant d’aquesta manera el disc de debut del quintet, del 1998, com l’únic sense representació d’entre les 21 cançons que, en 70 minuts de concert, s’escoltaran. Debon, cada vegada més animat, invoca l’Astronauta rimador, llegeix a capella les Cartes de Ramiro (única aturada al disc amb què la banda es va acomiadar fa quasi deu anys: Vostè és aquí) i torna a rebuscar entre les cançons del fa pocs mesos sortit del forn Un minut estroboscòpica, que el públic, de moment, rep encara amb una mica de fredor: Amants perfectes i Una daixona de pols.

El cantant mira la serralada de Marina que té a l’horitzó tot referint-se a un “gran canyó” i ataca amb Clint Eastwood, inici de la part del concert amb més disbauxa col·lectiva, reblada amb Wa Yeah (cançó que un fan demanava tot el concert a través d’una pancarta i que, després de tots aquests anys, és probable que hagi quedat com la més popular d’Antònia Font) i Calgary 88, amb una xiuladeta per part de bona part del públic, com en els vells temps, quan Debon canta: “Tu i jo festejàvem i representàvem Espanya a s’olimpíada d’hivern del Canadà”. “Estem emocionats”, confessa per fi el cantant. Venc amb tu, última de les sis referències al nou disc, coronen el concert i els mallorquins deixen l’escenari tot abraçant-se i feliços, ells també, d’haver transformat el retorn d’Antònia Font en una realitat.

Pròximes i úniques cites: Inca d’aquí uns dies, València al setembre i altra vegada Barcelona, en aquest cas el Palau Sant Jordi, el mes d’octubre. La banda més important per a tota una generació de catalans s’ha hagut de fer pregar, però ja ha tornat.