Cultura

LA CRÒNICA

Una gran resplendor

No us preocupeu: no parlem de Stephen King, sinó de l’estupend lliurament de la Novena de Beethoven, diumenge a l’Auditori de Girona, a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallés, escortada per diferents corals de Girona i altres indrets de Catalunya, que van totalitzar un nombre impressionant que sobrepassava els dos-cents músics a l’escenari. El públic, com no podia deixar de ser, també va omplir l’amfiteatre. Al final, era el tancament de la temporada musical de l’Auditori i una institució que es vol preuada i prestigiada fa bé de cloure amb un programa de gran envergadura, com la meravellosa simfonia del mestre de Bonn, a la qual sempre cal tornar. La vesprada, malgrat tot, arrancaria amb una altra partitura coral-simfònica, el Cant espiritual de Xavier Montsalvatge. Recordem que el compositor gironí bateja la sala gran de l’Auditori, però és veritat que no sovint s’escolten aquí les seves creacions, per tant servia com un aperitiu de plusvàlua. L’obra es fila entre unes orquestracions poderoses que contrasten amb les intervencions més angelicals de les veus, i culmina en dos tutti esplendorosos que teixeixen, sens dubte, els millors moments.

Com molt bé va explicar als espectadors un membre de l’orquestra, amb veu altisonant, Joan Maragall unia les dues obres: Montsalvatge va adoptar un text del poeta de Barcelona, que també va portar a terme la traducció del poema de Schiller, Cant de Joia, que constitueix la porció final de la número 9 de Beethoven, també anomenada la Coral. Avui dia no és gaire habitual que es cantin en directe versions traduïdes, però s’entén l’avinentesa, perquè es tractava d’un concert amb vocació participativa. Això no li treu cap mèrit, ans el contrari, perquè els músics van saber estar a l’altura de la gesta. El primer moviment va arrancar fulgurant, sota el comandament ferm i decidit dels vents, i el segon tram va continuar cabalós i galopant. L’Adagio sempre constitueix una prova de foc i va començar amb algunes intermitències, però l’experimentat director Edmon Colomer va saber reconduir l’orquestra a bon port, enfrontant fins i tot els estossecs i els aplaudiments de la platea en els endemigs. El públic també va tenir oportunitat de redimir-se, aixecant-se massivament en acabar la Novena per a un aplaudiment fervent i més que just: que tots els cantants s’aixequin de cop pel recitatiu final fa el seu efecte dramàtic, però no serviria de res si no cantessin de la forma vigorosa i entregada com ho van fer, omplint de Beethoven, via Maragall, tota la Montsalvatge.

El Cant de Joia dona la benvinguda a l’estiu lluent que ja és aquí, mentre nosaltres somiem ja el retorn d’aquesta i d’altres glorioses simfonies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.