Cultura

On la mar et porti

Martí Crespo ofereix a ‘Barcelona-Tahití’ el desenllaç de la vida de l’aventurer Enric Blanco, la seva esposa Mary Rader i Evalú, la filla

Enric Blanco (1890-1964) vivia al número 24 del carrer Sant Miquel de la Barceloneta i de jove veia passar els vaixells que el convidaven a viatjar. S’hi va enrolar i va estar tres anys navegant pel món fins que va arribar a Nova York. Es va allistar a l’exèrcit per tenir la nacionalitat nord-americana. Va ser professor de castellà en diverses universitats fins que, casat amb Mary Rader, va decidir recuperar la vida d’aventurer que enyorava, s’ho va vendre tot, es va comprar un balandre i, amb la dona i la filla de set anys, Evaline Lucy, Evalú, van emprendre el viatge de Boston a Barcelona. Només tenia nocions de navegació...

El 5 d’octubre del 1930, vuitanta dies després de salpar, van arribar al moll de la Fusta i van ser rebuts com a herois per la multitud, en un moment en què l’efervescència política –pocs mesos després es va proclamar la República– necessitava aquesta mena de personatges.

Això ho explicava el mateix Blanco en el llibre Boston-Barcelona, que el periodista Sergi Doria va recuperar i actualitzar el 2006 per a La Campana, amb un resum de l’estada dels Blanco a Barcelona, en què van ocupar moltes pàgines a la premsa. Ara, el filòleg i periodista Martí Crespo (Barcelona, 1972) ha tancat el cercle amb Barcelona-Tahití. La segona gran travessia del navegant Enric Blanco a la recerca del paradís oceànic, publicat per Vibop dins la nova col·lecció Coma Fosca, Coma Clara.

“És una història amb final feliç, per la recerca que tanca la biografia i perquè descobrirem que Blanco va trobar a Tahití el seu lloc al món, coherent amb l’esperit desubicat que tenia”, afirma l’editora Montse Serra.

Martí Crespo, que es defineix com a “enderiat” i que ha dedicat moltes nits dels darrers cinc anys a cercar informació sobre Blanco en hemeroteques, arxius i llibres, opina que Blanco “era un heroi que volia ser antiheroi”.

La primera part del llibre és una mena de resum dels dos anteriors. “Fins que arribo a quan van sopar a Barcelona, Blanco i Aurora Bertrana, que feia poc que havia tornat de viure uns anys a Tahití i que el 1930 acabava de publicar Paradisos oceànics”, reeditat fa poc per Rata, explica Crespo.

“El 22 de març del 1931, amb la dona ingressada amb problemes mentals i tip de les promeses incomplertes de les autoritats, Blanco es va embarcar de nou, amb la filla; suposadament pretenia fer la volta al món”, comenta Crespo, que, complementat amb algunes fotografies, dona resposta a preguntes com ara: com va arribar a Tahití, Blanco? Què hi va fer, allà? Quina influència hi va tenir Aurora Bertrana, en tot plegat? Què se’n va fer, de la seva muller, que no es va embarcar amb ell? I a la filla, l’Evalú, que sí que va seguir els passos del pare, quina vida l’esperava? Ideal per llegir acaronats per la brisa marina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.