Cultura

Fer poesia urgent

Edicions de 1984 publica ‘Poemes de l’hora de dinar’, de l’escriptor nord-americà Frank O’Hara, un dels membres de l’Escola de Nova York, mort prematurament

“Hi ha poemes seus que s’han conservat perquè algun amic els va copiar”

Per a Frank O’Hara –com ens recorda Melcion Mateu– la poesia va ser un afer urgent. Potser pressentia la mort que el va eliminar de manera absurda quan va ser atropellat per un bugui a la platja de Fire Island el juliol del 1966. Acabava de fer quaranta anys i s’havia convertit en un dels grans renovadors de la poesia americana, fugint dels rimaires i continuant l’estela dels beats. El mateix Allen Ginsberg, a qui va dedicar alguns poemes, el va beneir amb solemnitat.

Un dels grans llibres de les temporada és Poemes de l’hora de dinar, que acaba d’aparèixer a Edicions de 1984 en una sòlida traducció de la poeta russocatalana Xènia Dyakonova i pròleg sucós del també poeta Melcion Mateu. Tot i haver nascut a Baltimore, O’Hara és potser el més representatiu dels poetes de l’anomenada Escola de Nova York, el més dúctil i perfumat, el que millor descriu els carrers de la metròpoli i que es veu clarament enamorat de la ciutat. Criat a Nova Anglaterra, entre el 1944 i el 1946 va servir a la Marina; i gràcies a una beca per als veterans de guerra va poder anar a Harvard, on es va llicenciar el 1950 en llengua anglesa. A partir del 1951 va viure a Nova York, on va treballar com a crític d’art a la revista Art News i com a conservador de pintura i escultura al MoMA, escenari d’alguns dels seus versos més inspirats. O’Hara, malgrat una certa melangia, és un poeta vitalista, que sempre manté l’amor, no l’exclusivament sentimental, en el punt de mira. En un dels paràgrafs del pròleg, Mateu afirma que “per a Frank O’Hara, la poesia és un afer immediat”. “En un moment màgic, el metafísic se sincronitza amb l’intranscendent: «Un cafè instantani amb nata un xic / agra, i una trucada al més enllà, / que continua tan lluny com sempre». Diuen que el poeta escrivia a totes hores, davant la gent, en públic, gargotejant en un tros de paper qualsevol. Hi ha poemes seus que s’han conservat perquè algun amic els va copiar en una carta: no posava gaire cura a guardar el que escrivia. La compilació de la seva poesia completa, a càrrec de Donald Allen (1971, amb nombroses reedicions), posà en relleu que els volums publicats en vida formen part d’un contínuum, un procés que és vàlid en si mateix, una improvisació que revela una idea de la poesia indissociable del dia a dia: en O’Hara, la immediatesa del jazz o l’action painting es posa al servei de la poesia i d’allò que Joan Vinyoli anomenava viure poèticament les vint-i-quatre hores del dia.”

Podríem establir un paral·lelisme entre la seva poesia i la pintura de Jackson Pollock o les simfonies dels anys seixanta de genis del jazz com Miles, Coltrane, Mingus i Monk, depenent de l’hora del dia. Al costat de John Ashbery –del qual comentarem novetats–, Kenneth Koch, James Schuyler i Barbara Guest, O’Hara està considerat un dels grans exponents de la primera fornada de l’anomenada Escola de Nova York, nascuts a la dècada del 1920 i renovadors eclècticament de la poesia convencional. El nostre home va ser un cervell inquiet del seu temps: va traduir poetes francesos i alemanys, va escriure assaig, teatre i cinema, va ser editor de revistes d’art i conservador del prestigiós Museu d’Art Modern de Nova York. Poemes de l’hora de dinar està considerat com un cim dins la seva obra, relativament breu. Tenia la teoria que el poema no havia de succeir entre dues pàgines sinó entre dues persones. Sovint l’implicat és el lector, que es veurà comminat a respondre les preguntes o els comentaris que el poema proposa o exposa: “Un cafè instantani amb nata un xic / agra, i una trucada al més enllà, / que continua tan lluny com sempre.” En aquests poemes diu al seu pare que li agradaria passar més dies borratxo, però en altres ens pot fer una descripció gairebé anímica sobre un quadre o sobre una peça de Rakhmaninov o una visita a Barcelona quan preparava una exposició per al MoMA de nova pintura i escultura d’aquí. Entre les imatges es permet citar el Vichy Catalán.

Llegir aquesta magnífica edició bilingüe és una experiència. Ho diu amb encert Melcion Mateu: “Llegir O’Hara és passejar per la Nova York del 5 SPOT i el Birdland, a l’època que tenien en cartell Miles Davis o Billie Holiday, i és mèrit del poeta percebre quines són les coses que importen. És important que les mares deixin anar els seus fills al cine –llegiu el cèlebre poema Ave Maria– per estalviar-los futurs traumes sexuals, llacunes culturals o totes dues coses. La Nova York actual viu en gran part de la ciutat mítica i vibrant que O’Hara retrata als seus poemes.” Si voleu vibrar entre els trons de les tempestes d’aquests dies, la poesia de Frank O’Hara us farà percebre cada bri de vent amb calidesa primaveral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.