Cultura

Amaia

CANTANT

“Les inseguretats van molt bé per avançar”

Del seu pas per Operación Triunfo i Eurovisió, ja en fa cinc anys i, en l’actualitat, Amaia Romero és una cantant amb plena llibertat artística que ha trobat a Catalunya un lloc òptim des d’on poder créixer com a artista. Cuando no sé quién soy (Universal), el seu segon treball, amb producció del castelldefelenc Cristian Quirante (Alizzz) i col·laboracions d’Aitana i Rojuu, a més d’altres músics catalans com Miquel Sospedra i David Soler, va publicar-se al maig i, avui, el presenta al Festival White Summer de Pals.

A la coberta del nou disc la veiem posant-se al llavi un medalló amb una foto seva de quan era un infant. Hi dialoga gaire, amb aquella petita Amaia?
Sí, moltíssim, si et soc franca. En aquest disc hi ha moltes cançons escrites en segona persona que poden ser interpretades com una conversa amb mi mateixa. Cançons com Yamaguchi, en què parlo d’un parc a Pamplona, per exemple, em serveixen per retrobar-me amb les meves arrels i, per tant, connectar millor amb mi mateixa.
‘ Bienvenidos al show ’, el primer tema, comença amb aquests versos: “Ya no soy pequeña / Tampoco soy mayor / Quiero ser lo que se espera de mí / y seguir siendo yo a la vez.” Ha estat aquesta la seva gran batalla, els últims anys?
Sí, i continuo batallant-hi, de fet, tot i que són coses que cada vegada gestiono millor i començo a notar l’aprenentatge i l’experiència. Ara tinc 23 anys, vaig començar a fer el disc quan en tenia 21 i, naturalment, em queda molt per endavant, però sento que aquests han estat els anys de la meva vida en què més he evolucionat i madurat.
Quines emocions creu que hi dominen, en el disc?
Te’n diré una que sona negativa però que no ho ha de ser per força: la inseguretat. N’he tingut moltes, en aquest disc, però crec que han estat necessàries per acabar fent un disc del qual em sento molt contenta. Les inseguretats, desconèixer cap on vas, van molt bé per avançar.
Què buscava en Alizzz?
El coneixia d’haver produït C Tangana i, quan em va escriure proposant-me una col·laboració, em va fer il·lusió. Vam connectar en l’àmbit personal, també en gustos personals… va coincidir en el moment en què pensava amb qui fer el segon disc i de seguida vaig veure que era algú molt versàtil, ràpid i seriós. Ha estat com un professor. El so del meu primer disc m’encanta, però, en aquest cas, crec que és una mica més sofisticat.
Com veu, cinc anys després, la sobreexposició a la qual va ser sotmesa en els temps d’OT i Eurovisió?
Noto que ja he assimilat tot el que em va tocar viure, però no et diré que no m’hagi costat temps ni que em senti així des de fa gaire. Ves a saber. Potser d’aquí a uns anys, quan miri enrere, me n’adonaré que, en realitat, l’any 2022 tampoc ho havia assimilat tant, encara. De tota manera, sí que tinc molt més clar allò que m’agrada i el que no.
La seva actuació al Primavera Sound l’any 2018 va tenir aires de renaixement artístic.
Sí, ho vaig viure exactament així, ja que va ser el primer cop que vaig tenir completa llibertat quant a repertori, la roba que portava, l’elecció dels músics amb qui tocava… fins aleshores, a OT i a Eurovisió, no teníem gaire llibertat de decisió. El Primavera Sound d’aquell any va ser on vaig sentir-me completament lliure en el camp artístic per primer cop.
En la seva banda té Miquel Sospedra, Aleix Bou i, durant un temps, Núria Graham.
Sí, i és un honor, és clar. Sospedra i Bou no s’equivoquen mai, són dues màquines! En el disc hi ha també en David Soler, que aleshores combinava aquella gravació amb la del disc de la Maria Arnal, que vaig conèixer i que em sembla una veritable artistassa!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.