Patricia Highsmith es treu la cuirassa

Poc abans de morir, Patricia Highsmith va revelar als seus editors suïssos que tenia guardats uns quaderns personals que en algun moment s’havia plantejat de publicar. Així doncs, un cop celebrat el funeral, Anna von Planta i Daniel Keel, de la petita editorial Diogenes que gestiona els drets de Highsmith a tot el món, van acudir a l’apartament de l’escriptora a Pegna, el poblet del cantó suís de Ticino on s’havia confinat els últims anys de la seva vida, buscant aquell material insòlit en una autora que no només era extremadament gelosa de la seva intimitat, sinó a més esquerpa, impenetrable i, sovint, francament hostil. Ho van estar regirant tot, des dels calaixos de l’escriptori fins als darreres de la llibreria, fins que Anna von Planta es va aturar a rumiar: “On guardaria una dona el seu tresor més preuat?” I va ser a l’armari de la roba, ben plegats entre els llençols, on van aparèixer els 18 diaris i els 38 quaderns manuscrits que Patricia Highsmith havia estat escrivint dia a dia des de 1941 fins a 1995. Són més de vuit mil pàgines “denses, densíssimes”, que la mateixa Von Planta s’ha encarregat de transcriure, seleccionar i anotar amb “una dedicació heroica” a Diarios y cuadernos, que acaba de publicar Anagrama en castellà, traduïts per Eduardo Iriarte, un any després de la seva primícia als Estats Units. El volum, de més de 1.200 pàgines, que equivalen a una desena part del material trobat, és per tant el fruit d’una meticulosa tria que l’editora ha volgut equilibrada, “sense sobrerepresentar cap de les seves facetes”, i assequible al públic general i no només als erudits. N’han quedat fora, doncs, repeticions i xafarderies (tot i que d’aquestes se’n mantenen algunes per la seva vivesa), i també fragments sencers de novel·les i relats que requereixen un altre espai i que denoten que els quaderns eren també “un laboratori creatiu”.

“Llegint els seus diaris de joventut, he tingut la impressió que jo vaig malgastar la meva”, comentava ahir l’editora en la presentació del llibre a la premsa, en recordar que havia viscut a Nova York els mateixos anys que Highsmith, però ni de bon tros amb la intensitat que va posar-hi ella, treballant de dia com a guionista de còmics (una dada biogràfica que va descobrir inesperadament el 1987, en una estada a Lleida on per primera vegada va trencar el seu silenci intimidant), escrivint a la tarda i sortint de festa a la nit. “De dia, observava els altres, i quan es tancava a casa, a si mateixa”, raonava Anna von Planta, que avança que l’autoretrat que emergeix d’aquestes pàgines, servit en cru als diaris (no hi falten les al·lusions a la beguda, ni a la seva sexualitat lèsbica, ni a l’amistat amb Stan Lee, Judy Holliday, Jane Bowles, Chester Himes o Flannery O’Connor) i més processat per mitjà de l’art en els quaderns, és el d’una dona vitalista però “visceral i descarnada”, en conflicte permanent amb la construcció de la seva identitat i que va sentir-se forastera a tot arreu.

En aquest sentit, les entrades corresponents als diaris primerencs, els de joventut, desvelen l’anhel de tenir una vida pautada i convencional, encara que sabia que no seria mai la seva. En “les tones de contes inèdits” que van trobar enmig dels llençols junt amb els papers íntims, aquest és un tema recurrent: dones solitàries i cultes que desafien els rols assignats i tafanegen la vida ordenada dels altres, “com si juguessin a emprovar-se roba”, a través de les quals reflectia el seu debat interior. “Quan conec algú, és com si li clavés una agulla”, solia dir la mateixa Highsmith, que havia estudiat zoologia i construïa els seus personatges a partir de “mostres humanes” obtingudes del seu entorn.

Susanne Bauknecht, representant dels drets de Highsmith, va explicar l’origen de la “història d’amistat” que va convertir la petita editorial Diogenes de Zuric, fundada el 1952, en la gestora dels drets mundials de l’escriptora: l’editor Daniel Keel, que publicava la seva obra per al mercat alemany i acabaria sent-ne el marmessor literari, es va guanyar la seva confiança quan va ser el primer d’apostar per Found in the street (traduït al castellà com El hechizo de Elsie), que el seu editor novaiorquès havia rebutjat perquè s’apartava de l’encasellament comercial com a “autora de novel·la negra”. Bauknecht va remarcar l’expectació que els diaris van despertar fa un any en el mercat americà i “la ironia” que fos The New Yorker, que “mai no va acceptar cap conte de l’escriptora” quan de jove hi havia picat a la porta, qui en publiqués el primer i cobejat avançament. Al seu parer, aquests diaris són “un dels millors autoretrats del segle XXI”, que va definir de “punyent, sec i agut” i, al mateix temps, “una ocasió sense precedents d’entrar en el joc d’imaginació que proposa Highsmith” en les seves novel·les.

Jorge Herralde, per la seva banda, va confessar que una de les satisfaccions més grans que li ha donat la seva carrera com a editor d’Anagrama va ser donar a conèixer a l’Estat espanyol l’obra de Highsmith a principis dels vuitanta, quan “només se’n sabien el nom els pocs que es quedaven a mirar fins al final els títols de crèdit de les adaptacions dels seus llibres al cinema”, com Estranys en un tren o A ple sol. Herralde va recordar també la vegada que va venir convidada al festival de Sant Sebastià, aspra com sempre, fins que va trencar la seva closca de gel davant un espectacle de drag queens.