Cultura

El gran artesà de la comunicació

Mor el periodista Àngel Casas, pioner de divulgar la cultura pop a la ràdio, premsa i televisió a Catalunya

Sota l’aparença del clàssic bon jan, va ser un innovador que va obrir portes a la modernitat
Tot i el seu estat de salud precari va voler assistir presencialment al funeral de Núria Feliu

En un país sovint tan compartimentat culturalment, Àngel Casas, nascut orgullosament a la plaça Màlaga del barri barceloní de Sants el 1946 i mort també a Barcelona l’1d’octubre, va ser un comunicador pioner de veure el lligam de les expressions artístiques del seu temps. A partir dels anys seixanta i sobretot des dels setanta va fer la insòlita pirueta de donar la mateixa transcendència informativa a dos corrents que a l’època semblaven antagonistes: la cançó i el rock. I com a comunicador mediàtic va introduir el format televisiu americà d’entreteniment amb el que va ser un dels grans programes de referència dels inicis de TV3 : Àngel Casas Show.

Va ser un gran divulgador de la moderna cançó catalana i també va recollir les tendències internacionals de la música pop. A la primera meitat dels setanta, i després d’haver passat per Ràdio Joventut, va dirigir a Ràdio Barcelona el programa diari Trotadiscos presentat per Rafael Turia i Constantino Romero, en què cada dilluns s’oferien actuacions en directe al vell estudi Toresky.

És també pioner en l’anàlisi del què va representar sociològicament l’entrada als anys seixanta de la musica moderna a l’Estat espanyol amb el llibre 45 revoluciones en España. També en l’àmbit de la música pop, però donant molta cabuda a tots els fenòmens derivats de la cançó, cosa insòlita en una revista de difusió a tot l’Estat, va dirigir Vibraciones, tot un referent per la modernitat de l’època.

A més de col·laborar en la premsa escrita, Casas va participar en documentals com La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976), de Francesc Bellmunt, en què se’l veia amb un magnetòfon tot entrevistant als assistents al primer macrofestival català que intentava emular els mítics Woodstock o el de l’illa de Wight.

A Televisió Espanyola, a la segona meitat dels setanta, va col·laborar amb Popgrama fins a tenir espai propi amb Musical Express, un programa dels que ara anomenaríem “de culte”. Deixant de banda les propostes més comercials, Casas va apostar per tendències més minoritàries com el jazz i pels corrents més moderns que encara no havien entrat en les pautes del mainstream, tot i com recordava la periodista Montse Frisach poc després de la mort del periodista havia portat a aquest programa a David Bowie amb motiu de l’aparició del disc Let’s dance. Quan en aquell programa va fer concessions a les figures consolidades, ho va fer de manera inèdita pel públic espanyol.

Sota l’aparença de bon jan amb les seves gafes, barba i bufanda, a més de la seva dificultat per pronunciar les erres, Casas va ser un innovador que va obrir portes a una modernitat internacional en una Espanya que encara es movia molt lentament i sota palio.

Havia conreat la novel·la. A Fred als peus (Quaderns Crema) parlava sobre la seva joventut. Afirmava que era una ficció tot i que es trobaven molt elements autobiogràfics que ell negava. Era un retrat d’un jovent de barri a la Barcelona dels seixanta, una època en què els joves glatien per un món més lliure i colorista, però es trobaven amb una societat opressiva i grisa. Una altra novel·la seva és Sidonie té més d’un amant en què parteix d’un fet que al barri de Sants se sabia: Un fotògraf utilitzava el seu estudi per fer fotografies pujades de to per publicacions franceses. Un retrat, més que mai, d’una època en què molts somiaven el país prenen com a referència la democràtica i alliberada Europa.

Però l’autèntica popularitat de caire nostrat de Casas va arribar de la mà de Televisió de Catalunya. La seva presència va dinamitzar l’arrancada de TV3, amb l’Àngel Casas Show, un dels programes que encara ocupa un lloc privilegiat en el record dels televidents amb una d’aquelles hàbils maniobres de Casas de fer natural la complicitat entre la iaia Maria i el públic més alternatiu. Del 1984 al 1988 va entrevistar un gran nombre de personatges: De Joan Collins a Rock Hudson, d’Elton John a Joan Capri, amb actuacions memorables com la de Frankie Goes to Hollywood en l’inici de la seva carrera interpretant el que seria un dels seus grans èxits: Relax. En el primer programa van haver-hi força pressions per impedir l’striptease de Christa Leem, fet que a ulls d’ara seria políticament incorrecte però que aleshores era un desafiament al bons costums.

A Televisió de Catalunya també havia participat en els programes Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004). Al circuit català de Televisió Espanyola va presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l’espai d’entrevistes Senyores i senyors, (2004-2007). La seva vinculació amb la televisió també va tenir un caràcter gestor. El 2008 va ser escollit per concurs públic com a director de Barcelona Televisió.

L’últim acte públic de Casas va ser el funeral de la Núria Feliu, una amiga a la que professionalment també li va dedicar molts moments.

Casas havia patit un trasplantament de ronyó a conseqüència de la calciofilaxi, la malaltia que patia i que acumula calci als conductes sanguinis. L’òrgan havia estat donat per la seva segona dona, Olga Marco, amb la que té una filla. Casas havia esta casat anteriorment, matrimoni del qual té dues filles.

A conseqüència de la mateixa malaltia se li havien amputat les dues cames. Darrerament vivia en un estat de salut molt precari. Ja el 2020, en plena pandèmia, havia fet públic el seu calvari amb un text que va publicar al Facebook en què explicava la seva vivència amb la malaltia. Com a títol va parafrasejar una obra dels Beatles, Medical Mysteri Tour.La vetlla se celebrarà al tanatori de Les Corts a partir de les 15h del diumenge 2 d’octubre i el funeral tindrà lloc l’endemà a les 13h.

El calvari de la seva malaltia, humor i records

M.P.

Àngel Casas no va perdre el sentit de l’humor ni en els pitjors moments de la seva malaltia, que en plena pandèmia el va dur a l’hospital on li van acabar amputant les dues cames. “Vaig estar a punt de morir sis vegades”, li va explicar al periodista Lluís Llort en l’entrevista, una de les últimes que va donar, que va publicar El Punt Avui a l’abril en motiu de la publicació del seu llibre de relats ‘L’agonia de Bakunin’. Des del seu pis de Sant Just Desvern, Casas va recórrer a records de joventut. Per exemple, polítics. “Mai he sigut de cap partit, però de jove anava a unes reunions amb gent de Sants, d’esquerres, molt positius. I de vegades venien alguns intel·lectuals que ens alliçonaven, com ara Jordi Pujol, acabat de sortir de la presó. Pujol em va dir que si volia ser periodista havia d’estudiar català.” I ho va fer. També li van venir a la memòria anècdotes de les seves entrevistes. Aquí una: “Quan va venir l’Anthony Perkins, els diaris nord-americans havien dit que tenia sida i vam pensar com preguntar-li-ho de manera discreta. Al final, amb els guionistes vam trobar la fórmula, demanar-li què pensava d’aquelles notícies. Em va dir que preguntar sobre això era el mateix que publicar-ho. Jo sabia que em fotria l’hòstia, però vaig voler fer la meva feina. I evidentment ho va negar. I al cap d’un any va morir de sida...”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.