Cultura

Crònica

òpera

El Raval envaeix el Liceu

‘La gata perduda’ permet que la diversitat cultural accedeixi a l’escena i a les butaques

El Foyer del Liceu, convertit en una mena de gran basar. Membres de diversos col·lectius (principalment cors) del Raval el fan servir de camerino. Es palpa l’emoció, com l’1-O, de desobeir una certa lògica institucional: en 175 anys d’història d’aquest equipament és el primer cop que es fa un projecte pensant en el barri. La peça, irreverent (es podria definir de divertida gatada d’en Serafí Pitarra), imagina una enèsima especulació urbanística al barri. El projecte ja s’ha convertit en una oportunitat per ampliar la relació entre el veïnat d’una de els zones més superpoblades d’Europa. A La gata perduda (els gats mai es perden; simplement s’escapen) es projecten molts locals del barri (des del Llantiol fins al bar Pastís), però no es projecta ni un cop el Liceu. Quan els savis detectius procuren la cerca, el veïnat ja els diu que no el veuran pas, el Liceu (com si fos un forat negre, inexplorat, de la zona). La realitat és que fins demà, que fan l’última funció (tot venut, no s’hi escarrassin, però no es perdin el documental que en prepara TV3), el Raval finalment ha envaït el Gran Teatre del Liceu.

Al Saló dels Miralls, una instal·lació d’un mur aparentment inestable, està fet pel mateix nombre de persones que s’han involucrat en el projecte: 560! I, al costat, un pòster en què apareixen cromos de fins a 1.428 gats diferents. Tants com dies s’ha tardat a fer realitat el projecte (prop de quatre anys). Si Carme Portaceli, amb tota la raó, insisteix al TNC que “som Europa” i, per tant, cal entrar en produccions internacionals, La gata perduda demostra ara que el Liceu és al Raval. La gata perduda (amb un llibret surrealista de Victoria Szpunberg i una partitura d’Arnau Tordera que viatja de la contemporània al tango, la rumba i el rock) porta la diversitat cultural del barri a l’escenari i, per extensió, a la platea.

En la primera part, tothom seu on li pertoca, però en l’entreacte els de seients laterals busquen lloc amb millor visibilitat al centre. Els que es bategen a l’amfiteatre n’aprenen ràpid i troba seients lliures per les llotges en l’assaig general de dimarts al vespre.

Entre caixes, als laterals de l’escenari, una espera tensa evidencia que el Liceu està dins del Raval. La Nora i la Betlem, per exemple, dues cantants del Cor Drassanes, hi actuaran per primer cop. Elles hi han anat algun cop com a espectadores. Però celebren amb satisfacció l’aventura de participar en un cor intergeneracional, seguint la veu (“sempre encoratja” diu la Betlem; “és exigent”, insinua la Nora) del director d’escena, Ricard Soler. Les dues contesten a les preguntes i es contradiuen alhora. De mitjana edat, se senten com debutants en el primer festival de fi de curs. En l’aventura, el director del seu cor (triat per càsting!), Òscar Peñarroya, s’ha incorporat com un cantant més. I, cap al final, li han donat un paper protagonista, sent el divertit camell que va passant paperines. Una visió volgudament amable, perquè La gata perduda vol desestigmatitzar i s’esforça a destacar la bona relació del veïnat en un dels llocs de major tensió social. Hi ha el que es veu i el que no es veu. Hi ha el que delata la secció de successos i el que es viu (i puntualment plasma una crònica a la secció de cultura). Calen més gates empoderadores. Repartiu burundanga als especuladors i que cantin els favors que els facilita el poder!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.