Guixades a Bernhard

Thomas Bernhard torna, només aquest vespre, al Teatre Romea, que s’estrena com a plaça del Temporada Alta. Xavier Albertí va atrapar el públic inesperadament amb Mestres antics el 2003. Rosa Maria Sardà rescataria Tres dramolette el 2007, que es reposaria el 2016. Avui és el director polonès Krystian Lupa el que presenta una producció de Ritter, Dene, Voss, que va estrenar fa 25 anys a Cracòvia. Aquesta obra va ser tinguda per menor per la crítica el 1996, però el temps l’ha anat fent menys opaca a crítica i públic, assenyala Lupa. El text, definit pel director com un palimpsest (un text antic que ha estat guixat a sobre posteriorment), ensenya molt bé aquella llibertat creativa d’ahir que avui està sotmesa per la dictadura de la imatge, la velocitat i l’eficàcia. Lupa i els tres actors s’han compromès a mantenir l’obra activa mentre siguin vius tots quatre. Més que un paper o personatge, ja forma part inalienable de les seves vides. A Polònia, es té per “una producció mítica que, com una bella dorment, es desperta puntualment” i ha passat a ser un dels muntatges originals més antics que es reposen a Polònia.

Krystian Lupa s’ha acabat convertint en un dels directors internacionals de referència de Bernhard. De fet, ara està revisant obres descartades d’aquest autor per veure si en recupera alguna en una producció propera, tot i que no n’ha transcendit cap títol. La primera obra de Lupa que es va veure a Catalunya va ser Extinció, d’unes set hores de durada, també de Bernhard, el 2002. El 2005, es programaria l’adaptació d’Els germans Karamàzov, també al Lliure (vuit hores de muntatge). El Temporada Alta l’ha anat programant amb prou regularitat des de llavors: Ritter, Dene, Voss, (2006 i 2010), Kalkwerk (2007), Les presidentes (2009), Persona. Marylin (2010), Waiting room.0 (2011), Tala (2014) i la producció catalana Abans de la jubilació (2016). Per què es va produir aquest enamorament amb Ritter, Dene, Voss, tot i la reacció freda de bona part de la crítica? Inicialment, el director del teatre va plantejar eliminar-la per sempre més. Però l’encarregat de l’escenografia va optar per guardar-ne els decorats per si de cas. Va demostrar tenir millor olfacte que el director artístic, opina Lupa, sorneguer.

Lupa és un director obsessionat a seguir cada funció de les seves produccions. No se’n perd ni una i, habitualment, acabada la sessió, sempre visita els actors i els fa alguns comentaris (“els passa notes”, indica el director Salvador Sunyer). En el cas de Ritter, Dene, Voss, en realitat acaba sent una conversa sobre com poden apropar els personatges a l’actualitat, matisa Lupa. I és que el germà de Bernhard es va emocionar en veure aquesta producció i els va convidar a veure el lloc on va viure els últims anys el dramaturg. Amb la germana, van anar fins i tot a l’escola de cant on estudiava (l’autor es volia dedicar a l’òpera en la joventut). La compenetració entre els actors i els seus personatges fa que cada cop siguin més ells i menys personatges, a diferència d’altres reposicions bernhardianes que ha intentat Lupa en què els actors inicialment acceptaven al canvi, però a mitja funció tornaven a les claus de les primeres funcions.

Sobre el text

El muntatge, de tres hores de durada i interpretat en polonès amb subtítols en català al Romea, indueix a la soledat de cada personatge: tres germans. Un dels quals és un intel·lectual estudiós de Wittgenstein “que es demostra absolutament impotent davant la llengua”. L’acompanyen dues germanes, actrius d’una companyia de teatre. En la conversa, aparentment intranscendent, es fa palesa la dificultat de comunicar-se entre ells.

A Barcelona, Bernhard no és un autor que es prodigui gaire. Sí que va ser molt celebrada L’home de teatre (amb Lluís Homar de protagonista) al Teatre Lliure i també va tenir molt bona rebuda la producció catalana, amb direcció de Lupa, Després de la jubilació, protagonitzada per Marta Angelat, Mercè Arànega i Pep Cruz. Lupa desconeix si s’han fet altres produccions a Polònia d’aquest text. Però sí que hi ha constància del muntatge que el director Konrad Zschiedrich va adaptar al Teatre Akadèmia el 2014 (amb Emilià Carilla, Mercè Managuerra i Teresa Vallicrosa).