Una història de dones lliures

Al final d’ El agua, una adolescent mira ferma i fins desafiant a càmera i, per tant, als espectadors dient-nos: “Ara soc jo qui explicarà la meva història.” La seva història, de fet, és la de les dones estigmatitzades, culpabilitzades, en suposar-les portadores de la fatalitat a causa d’un desig de llibertat que fa que s’escapin de la normativa patriarcal i així, doncs, del control dels seus cossos. De fet, aquesta adolescent (Ana, encarnada amb força per la debutant Luna Pamies) que protagonitza la pel·lícula expressa allò que hi fa la directora, Elena López Riera, en reinterpretar o resignifcar un mite que li ha arribat a través de la transmissió oral a la seva ciutat, Oriola, marcada per les riuades que durant segles han desbordat el Segura: el riu s’hauria enamorat d’una dona que, en el cas de resistir-s’hi, hauria provocat la catàstrofe; però que, en el cas de lliurar-s’hi, abandonaria l’home amb el qual complir amb l’aparellament convingut. Una manera de donar la volta al mite és fer-ne una història sobre unes dones (com ara Ana, la seva mare/Barbara Lennie i la seva àvia/Nieve de Medina) que senten el reclam de l’aigua (o, simplement, el desig del propi cos) amb un instint d’alliberar-se i fer la seva vida.

Tanmateix, amb el seu primer llargmetratge, no és que Elena López faci una mena de pas del mite al logos. Remetent a l’experiència d’observar com les llegendes s’introdueixen en la quotidianitat, fa conviure el realisme i el fantàstic, el costumisme i el misticisme, la ficció i el document que s’infiltra a través de la veu de diverses dones que aporten la seva versió de la llegenda del “riu enamorat”. Tot això amb una contraposició entre els mons masculins i els femenins. Allò apassionant és com tot plegat, amb les seves tensions, flueix de manera suggestiva amb una altra mirada de dona cineasta.