Cultura

PEYU

ACTOR

“A Catalunya ens fa ràbia que algú triomfi”

Els formats televisius que recordaven més el teatre, com les ‘sitcoms’, han anat desapareixent. És una llàstima
La il·lusió és el motor del que fem. El teatre dona moltes més oportunitats d’expressió en espectacles d’humor

Aquell personatge desmenjat, una mica de tornada de tot, que es mira els urbanistes com aquells pixapins a qui els fotien la cartera quan pagaven el dinar al restaurant de carretera dels seus pares fins fa cinc anys, torna al teatre amb L’il·lusionista. Ho fa perquè el cos l’hi demana. Reivindica la il·lusió com a motor de vida i l’humor com a llenguatge social. Assegura que ha après màgia assessorat per un mag de la Garrotxa i que s’ha aprimat vuit quilos perquè l’obra és de notable exigència escènica. Abans de fer gira, s’està al Teatre Borràs de Barcelona fins al proper 5 de desembre. És una demostració més que hi ha humor intel·ligent en català i que sap atrapar el públic que el coneix de programes com El búnquer, Bricoheroes o les seves col·laboracions setmanals a l’Està passant de TV3.

Una comèdia en solitari no és un monòleg de ‘stand up comedy’. Aquest és un dels seus mantres, no?
Aquesta és la nostra lluita, intentar defensar que l’humor també pot jugar a la primera divisió teatral i que la gent se’l prengui seriosament com altres produccions que no estan centrades en l’humor. Costa més que s’ho prenguin seriosament els programadors i el sector cultural, si es fa un monòleg a l’escenari. Nosaltres intentem defensar aquesta bestiesa.
El seu personatge s’apropa molt al to ‘comedy’...
Nosaltres, al cap i a la fi, el que fem són espectacles de teatre. Només hi surto jo, però tenen una dramatúrgia: un principi, un final; hi ha una història i, evidentment, la gent em coneix en un paper més de monologuista perquè trenques la quarta paret, m’adreço al públic directament. Però nosaltres vigilem que els espectacles estiguin molt cuidats. Hi dediquem moltes hores perquè es vegi un producte molt ben acabat. Hi ha la sensació que els que treballem l’humor tenim un cert talent natural i ja no ens cal gaire res més, sobretot quan voltem per les festes majors als pobles. Sempre ens hem de barallar amb les fitxes tècniques dels espectacles perquè es pensen que n’hi ha prou tenint un escenari i explicant quatre xistes. Com si tot fos molt natural i ja no necessitessis res més.
Aquesta capacitat de tenir el cervell despert deu ser esgotador. Es pot estar brillant les vint-i-quatre hores del dia?
L’humor és molt sacrificat i molt esclau en aquest sentit. La gent no perdona que tinguis un dia dolent. Això es nota molt quan fas programes diaris com El búnquer: cada dia has d’estar lúcid, brillant. Quan et despistes dos dies, et comencen a comentar: “Hosti, Peyu, això no fa gaire gràcia...” D’acord, relaxin-se una mica.
Ara a ‘El búnquer’ partiu de tres mons i els confronteu: com si fossin tres monologuistes que dialoguen.
Hi ha una part que ens anem provocant, sí, i l’altra és la de la biografia del personatge, que em fa molta il·lusió que hagi funcionat perquè, d’entrada, era com anar contra corrent: al final és fer radioteatre. Explicar biografies de personatges amb petites escenificacions, amb un ritme pausat, quan tot sembla que el mitjà et demana que tot ha de ser molt ràpid i amb informació bombardejant tota l’estona. Això, en canvi, és com mitja hora explicant una biografia d’una persona del 1300. I el que sobta encara més és que gent molt jove s’hagi atrapat amb aquests temes.
La necessitat de sortir a l’escenari no és nova. ‘Ineptu’ és del 2012, per exemple, i ja hi havia la trama que arrencava en una parada d’autobús...
Sí, a Ineptu, com a l’anterior, Jo tinc un amic, el traç era molt més simple, simplement un fil argumental. Després, a ITime i sobretot a El gallardo español s’ha fet un salt qualitatiu en l’aspecte teatral. També és més complex quant a temàtica. M’agrada posar el públic en una tessitura d’estar rient i, de cop, fotre una hòstia de denúncia social, i veus que la gent dubta si riure o preocupar-se.
Se sent a prop de Quim Masferrer, que també busca una teatralitat des del seu personatge de comèdia?
Em sento a prop del Quim, sobretot en els inicis. Per a mi, Teatre de Guerrilla era un referent quan era molt jovenet. Ara no m’hi identifico perquè el que veus al teatre és molt semblant al que veus a la tele: és una versió d’El foraster. El que m’agrada del que fem nosaltres és que la gent et descobreix a la ràdio i la tele i llavors venen al teatre i se sorprenen perquè el que fem és completament diferent.
Com es conviu amb aquests tres estadis? Quin és l’equilibri?
És complicat. Cada mitjà requereix un personatge lleugerament diferent. Sempre explico que on jo gaudeixo més és en el teatre. Tant de bo en aquest país la gent pogués fer teatre i guanyar-se molt bé la vida sense haver de recórrer a la televisió i la ràdio.
Històricament el teatre ha estat pedrera per a la televisió amb companyies com T de Teatre (‘Jet lag’), Dagoll Dagom (‘La memòria dels cargols’...) o La Cubana (‘Teresina S.A’...). Ara no hi ha un traspàs com el de fa quinze anys.
Segurament perquè els formats televisius que recordaven més el teatre, com les sitcoms tipus Plats bruts, han anat desapareixent. Alguns fins i tot tenien públic en directe per captar el riure immediat. És una llàstima que hagin anat desapareixent. Per això deia allò d’El búnquer, que és una manera de fer ràdio similar, salvant les distàncies, a una acció dramàtica teatral, i ha funcionat.I si el féssim a la tele, també funcionaria. Falta que hi hagi una proposta interessant. Sempre que em surten experts que em parlen de tendències i de targets i de per a quin públic anirà adreçat i totes aquestes merdes, explico el mateix: quan vam concebre El búnquer ningú es podia imaginar que aniria adreçat a nens de 7 anys. I ara sabem que n’hi ha un grapat de 7 a 10 anys. Quan una peça està ben feta, agrada; no són tontos. Siguin joves o siguin adults, s’hi agafen i ho segueixen.
Mont Plans diu a ‘Cadires’ que no pot fer un drama perquè tothom la veu còmica. Es veu fent una obra de teatre que trenqui la seva tirada mediàtica?
No ho descarto perquè tot arrenca fent d’actor en teatre amateur. Al El gallardo español ja ho apuntàvem una mica, amb L’i·lusionista també hi és. Salvant les distàncies, Roberto Benigni, quan fa La vida es bella, fa gràcia, però si no ets actor no ho pots fer tampoc. Un còmic no podria fer aquest paper sense els recursos que té un actor per després poder emocionar. M’agradaria tirar endavant algun projecte audiovisual o teatral amb més actors en què es vegi més la meva faceta d’actor que d’humorista. Però sempre partint d’aquest terreny. L’emoció més forta arriba sempre després de riure: situes l’espectador en un moment de relaxació emocional perquè està rient i, de cop, li fots la gran clatellada emocional.
Si abans el trajecte era del teatre a la televisió, ara sembla que hi hagi actors mediàtics amb moltes ganes de fer teatre.
En el meu cas, a mi m’agrada fer-ho tot. Sí que és cert que ho disfruto més al teatre perquè l’humor té la màgia de la pausa. Tenir cinc-centes persones i aguantar el gag i allargar la pausa per acabar fent esclatar la gent de riure quan tu vols, això té una màgia al teatre que no es pot traslladar a la tele o a la ràdio. El teatre dona moltes més oportunitats d’expressió en espectacles d’humor. Ara, el que no acabo de suportar gaire és la patillada. No fa cap favor al sector i als que ens dediquem a l’humor. Traslladar a l’escena el que es fa a la tele no té cap interès.
Però hi ha casos com ‘Polònia, el musical’, amb els actors i personatges de la televisió però amb tota una trama, no?
En aquest cas hi havia una versió teatral ben feta. Però n’han fet alguns d’El Terrat que eren quatre monòlegs, l’un darrere l’altre. Es podria dir que cadascú se l’havia preparat a casa seva. No tenien capacitat per fer una cosa més ben feta?
Anem a ‘L’il·lusionista’. Potser és una estratègia per captar públic del Mago Pop, que segueix venent-ho tot al Victòria...
El seu cas és espectacular. Les entrades estan a 80 euros i omple de dimarts a diumenge. A l’espectacle hi ha dues lectures: defensar la il·lusió en el sentit general de la vida, com a motor del que fem, i que la gent vingui amb la il·lusió de riure i de deixar-se emocionar. I també durant l’espectacle hi ha una segona lectura: el rerefons de la lluita perquè l’humor sigui a primera divisió, com l’il·lusionista. I el Mago Pop ara ho ha aconseguit. Ens remet als mags de festes majors. I l’Antonio l’ha portat a primera divisió de pet.
Però el Mag Lari o el Màgic Andreu l’han reivindicat també fent festes majors...
Sí i no els cauen els anells i hi van a totes. L’espectacle va d’un humorista que diu: “Va, em dedicaré a la màgia perquè el sector cultural em prengui seriosament”, i que, si funciona, acabarà comprant un teatre.
Es refereix obertament al Mago Pop, doncs, a l’espectacle?
No apareix, però es pot sobreentendre fàcilment. També és inevitable avui, perquè si jugues amb cartes i et poses una camisa, tothom veu el Mago Pop.
‘El búnquer’ és un referent dels podcasts en català. Ara hi ha una explosió de productes que cal celebrar. Però això és controlable, es pot endreçar? Com s’accedeix als podcasts en català escampats per tot arreu?
Hi ha una bestiesa de contingut brutal. No sé com s’ha d’ordenar, potser s’anirà posant a lloc de manera natural. El podcast com a format em costa d’entendre’l. Està bé perquè és atemporal, el pots consumir quan vols, i és l’avantatge que té del lineal de l’FM de la ràdio. Ara té més sentit que mai, en el cas d’El búnquer, perquè l’actualitat és tan nefasta que qualsevol contingut que l’eviti és meravellosa.
Reivindica una mena d’orgull rural. Ja n’hi ha prou de riure’s de la gent de poble que baixa a ciutat...
El de poble sempre ha estat el tonto i jo procuro donar-hi la volta. Per això, quan vaig els dimarts a l’Està passant, com al Bricoheroes o a El búnquer, surt un personatge rural que es fa el tonto però, el cabró, és més puta que tots els altres. A casa teníem un restaurant a la C-17 i sempre ens havíem dedicat a cardar els cèntims a la gent que tornava a Barcelona, i continuo fent-ho. La rivalitat entre poble i ciutat és sana i hem de poder riure’ns cadascú de les seves mancances, i intentar invertir una mica els personatges i que els de poble surtin més ben parats. Sempre hi ha una pàtina de ruralitat perquè tot està produït fora de Barcelona. Aquesta ha estat una altra batalla per descentralitzar una mica la indústria audiovisual d’aquest país. La productora la tenia a Gurb.
Quina necessitat creu que té d’expressar històries i per què des de l’humor?
Segurament faig servir l’humor perquè és el meu terreny comunicatiu, m’hi sento més còmode. Però l’humor sense res més és molt buit, no acaba de servir per a res més que per distreure. Explico històries perquè una de les meves vocacions és que la gent marxi del teatre diferent de com ha entrat, no només havent-s’ho passat bé. És xulo fer-los reflexionar i que susciti debat. A vegades em pregunto per què m’he emmerdat. Perquè amb un tamboret aprofitant el boom mediàtic i explicant quatre xistes m’estalviaria en focus i tècnics i acabaríem abans. Però ens emmerdem per la mateixa il·lusió de crear. Quan gaudeixo més és desenvolupant una idea que, amb tres mesos de feina, del no res s’acaba transformant en un monstre.
Hi ha ‘star system’ a Catalunya? Cal que els actors de la televisió pugin als cartells del teatre?
És un mecanisme de màrqueting i convindria que la persona de la tele que entra al teatre tingués el talent corresponent. A aquest país li faria falta un star system potent com tenen tots els altres. Però és que nosaltres tenim una idiosincràsia curiosa i quan algú triomfa una mica fa una mica de ràbia. De seguida que a algú tot li va bé, ens voldrien morts. Des de les institucions mateixes. Parlant amb en Quimi Portet, es queixava que pagava molts impostos i deia: “En Paul McCartney també en deu pagar molts, però allà és un déu. En canvi, jo pago impostos i em voldrien mort.” És el nostre tarannà social, de país oprimit. Tenim un complex que, des de petits, quan veiem algú que es fa una mica el xulo se’ns converteix en enemic. Però és sa tenir gent que pugui fer-se una mica el xulo. Hem de sentir-nos orgullosos del que ha triomfat perquè ho ha cardat bé. Al futbol passa una mica amb en Piqué. Ara hi ha molta gent orgullosa de tenir aquesta figura internacional. I això crec que és difícil en el sector cultural. Ens ha passat amb la Rosalía, però també costa una mica..
L’aura que desprèn públicament d’aquest inconformisme rural és real o màscara?
Hi ha una part que és real, que és intrínseca a mi. Si hagués de defensar coses en què no crec i que sortissin de la meva naturalitat, em seria molt difícil. El meu jo públic és una exageració del meu personatge. Però no podria embrancar-me a fer un late show diari a TV3 que m’obligués a portar una vida molt diferent de la que porto ara. Em tornaria boig. M’agrada molt omplir-me del meu entorn (potser és una limitació meva). Necessito, de tant en tant, fer alguna cosa que em recordi que soc un tio normal i corrent (la majoria d’amics que tinc són paletes, llauners i electricistes ben allunyats del sector audiovisual). M’agrada molt el contacte amb el món real. Les xarxes socials són una bombolla una mica estranya. No és que em senti esclau del meu personatge, és que no sabria fer-lo d’una altra manera.

“Apuntar-se al carro” de la independència

En Peyu celebra l’efecte Alcarràs: no hi ha la ràbia per l’èxit com sol ser habitual. L’actor, que va coincidir amb Carla Simon a classe de comunicació audiovisual, aplaudeix la sensibilitat de la directora. “El que em sorprèn és que aquest tipus de cinema, de cop, agradi tant a tanta gent. Hi ha un apuntar-se al carro meravellós, que també és molt propi: som catalans i abans de dir l’opinió ens esperem a veure què diu l’altre i adoptem el discurs «S’ha de dir això d’aquesta pel·lícula».” Alcarràs, admet, ha catapultat el català a un nivell que feia temps que no passava, “i als que som defensors de la llengua això ens posa una mica calents”. Però entén que hi ha una part de “postureig cultural”. “Ara, això no treu mèrits a la pel·lícula, que és una història preciosa. Això és com la independència d’aquest país. Al final, aquell 50% de persones que deien que votarien que no a un referèndum, després s’hi van apuntar claríssimament. Hi ha un sector de públic en tot el que et vulguis imaginar que segueix tendències. És una posició una mica conservadora però que al final acabem adoptant tots”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.