Felícia en veu de Sílvia

Joan Isaac, cantautor i bon amic d’ella, l’assenyala sovint com a membre d’una “generació perduda”. És la generació, detalla Sílvia Comes (Barcelona, 1965), que va fer els seus primers passos professionals quan el rock català “ho petava fort” i els “cantautors tocanassos” tal vegada interessava “tenir-los en un racó”. “L’escenari era sòrdid...”, recorda la cantautora del Prat de Llobregat, que va donar-se a conèixer, en la primera meitat dels noranta, com a col·laboradora de Lluís Llach (amb qui va fer les gires d’Un núvol blanc i Un pont de mar blava) i, en la segona, fent tàndem amb Lídia Pujol en un duet del qual sorgirien dos discos amb temes propis i poemes musicats d’autors com ara Gil de Biedma i Allen Ginsberg.

Malgrat aquesta circumstància generacional i totes les dificultats derivades de l’ofici, Sílvia Comes continua actuant i fent discos com el que acaba de dedicar a la poeta i pintora Felícia Fuster (Barcelona, 1921 - París, 2012), sobre la qual l’any passat, coincidint amb el centenari, ja va cantar en un espectacle. “Em vaig adonar que coincidia tant amb mi que, llegint-la, o cantant-la, se’m feia difícil no somriure”, explica. “He tingut la sensació, treballant-hi, d’estar compartint un àlbum familiar amb ella...”

Traductora, artista plàstica i poeta, en paraules d’una de les seves màximes avaladores, Maria Mercè Marçal, “d’avantguarda, agosarada, moderna i experimental”, Fuster va arribar a Comes fa dotze anys en boca d’una amiga seva. “Em va dir que l’havia de llegir... i així ho vaig fer. Però, tot i que ja em va atrapar, em faltava encara establir-hi un contacte més profund, que és des d’on jo puc posar la meva música al servei de la paraula d’algú altre”, confessa. De Cançó per a ningú, per exemple, recorda haver-ne fet “quatre o cinc versions”, sense que n’hi hagués cap que la convencés. “Així com hi ha vegades que la música surt a raig, aquests bloquejos també passen”, afirma. “La urgència està a l’ordre dia, cal que els missatges siguin instantanis i que, en les pel·lícules, les seqüències passin ràpid, però musicar un poema demana paciència. Pot haver-hi un vers que et grinyoli i quan, al cap d’unes setmanes, el canvies, se’t capgiri tota la cançó.”

Ara que s’ha fet més “gran” i, de mica en mica, s’acosta a l’edat que tenia Felícia Fuster quan, l’any 1984, amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, va irrompre en el terreny poètic català, Sílvia Comes es mostra convençuda d’entendre la poeta “molt millor”. “Hi he trobat molts punts de connexió, com la seva fascinació per la cultura oriental, que va influir molt en la seva manera d’escriure”, exposa. “O que convidi a la riquesa de la soledat, també. La soledat pot ser una mala passada si t’hi veus abocada sense remei o, també, un espai de riquesa, ja que fa que et trobis amb tu mateix, que a vegades és també una mala passada però que, tanmateix, es un procés necessari per créixer. Fuster parla molt d’aquesta soledat i jo, amb la necessitat d’abraçar-se o les imatges de ponts i trens que passen, m’hi sentia molt identificada.”