Imma Monsó torna amb força
Imma Monsó (Lleida, 1959) és autora de nou novel·les, tres reculls de contes, un parell de llibres per a joves i una crònica i ha rebut una desena de premis importants, entre els quals el Nacional de Cultura del 2013.
Ara, quatre anys després de Germanes, estrena títol, La mestra i la Bèstia, i editorial, Anagrama (que també la publica en castellà). L’obra comença el setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l’enigmàtica activitat del pare i per l’original educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la excessivament de la normalitat imperant. La càndida Severina, desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la Història ha deixat en els habitants, encaixarà les peces que la lliguen al passat col·lectiu gràcies al sentit comú de la Justa i a la complicitat d’un home fascinant amb qui mantindrà una passió deliciosament unidireccional.
“La primera imatge que tenia al cap a l’hora de seure davant l’ordinador era la d’una noia ingènua deixant casa seva, morts els pares, per exercir de mestra rural als anys seixanta, però en el procés d’escriptura se’m va creuar l’atzar i va aparèixer l’oportunitat d’anar a buscar l’expedient de guerra del meu pare, del consell de guerra sumaríssim que va tenir, i del que jo no en tenia ni idea”, comenta l’autora en roda de premsa.
Monsó acostuma a abocar a les seves obres personatges, situacions i temàtiques que la toquen més o menys de prop, afegint-hi molta ficció, però. “No tenia cap intenció de parlar dels meus pares, però ha passat. No obstant, aquest llibre no és una crònica i, de fet, ja fa molts anys que estic obstinada a defensar la ficció com a tal i el seu pes, així com la importància de convertir coses que parteixen de la realitat. És en aquest procés que aconsegueixes un destil·lat que no seria si intentessis respectar els fets reals al cent per cent”.
Admet, però, que l’aparició de l’expedient de guerra del seu pare i la mort de la seva mare poc abans de la pandèmia han provocat que la novel·la hagi acabat “reunint tots els dols passats, totes les pèrdues”. A més, la seva mare va ser mestra rural, igual que la seva tia; i el seu progenitor, com el del llibre, havia venut màquines d’escriure. El poble fictici de Dusa, on té lloc la trama, pot estar inspirat en Vilaller (Alta Ribagorça), d’on procedia el pare de l’autora, que va morir quan ella tenia vuit anys.
Monsó es mostra satisfeta de formar part del catàleg d’Anagrama, “un segell amb una idiosincràsia especial”. Imma Monsó torna a demostrar que té una veu literària molt personal, com el sentit de l’humor, que va filtrant a les seves pàgines. “És indispensable, igual que posar distància, encara que el que facis, ho facis amb passió”.
El títol, La mestra i la Bèstia, mostra la “voluntat de conte d’hivern i de classicisme”, amb què Monsó ha volgut impregnar la novel·la. “L’he escrit esperant que sigui una lectura plàcida i que embolcalli al lector”.
