Cultura

Sidecar, l’últim reducte

La històrica sala de concerts de la plaça Reial de Barcelona celebra quaranta anys amb quaranta hores ininterrompudes d’activitats aquest cap de setmana

El seu director, Roberto Tierz, crític amb el turisme, clama per una ‘reconquesta’del barri

Hi han actuat The National i Manu Chao i hi han ballat Scarlett Johannson i Elijah Wood

Sidecar ha rebutjat recentment ofertes per reconvertir-se en un ‘pub’irlandès

Concerts de Sidonie, La Pegatina i Love of Lesbian quan aquests encara no eren ningú; debut a Barcelona dels nord-americans The National, grup que ara arrossega multituds, quan tampoc no eren ningú; actuacions històriques de New York Dolls, Nick Lowe, Jason Isbell, Manu Chao, Meat Puppets, Iron & Wine, El Mató a un Policía Motorizado i Alex Chilton; visites sorpresa de Pete Doherty dels Libertines; capritxoses sessions de punxadiscos a càrrec dels escocesos Franz Ferdinand; Scarlett Johannson i Elijah Wood, entre d’altres presències il·lustres, prenent copes entre el públic... Sí, els quaranta anys d’història de la sala Sidecar donen per a un llibre (Este no es libro de Sidecar, escrit pel director i fundador de la sala, Roberto Tierz, i publicat per 66 rpm Edicions) i una celebració amb grans escarafalls com la que, entre divendres i diumenge, amb quaranta hores ininterrompudes d’activitats, tindrà lloc en aquest soterrani de la plaça Reial que les ha vist de tots colors, amb concerts, exposicions, taules rodones, esmorzars musicals, presentacions, espectacles infantils i sessions de discjòquei.

“Som un dels últims reductes”, proclama, en una xerrada amb aquest diari, Roberto Tierz, un dels quatre joves que, l’any 1982, dos anys després d’un viatge per Europa en què van quedar “al·lucinats” amb sales com el Paradiso i el Melkweg d’Amsterdam, van decidir-se a obrir, durant la nit de Cap d’Any, Sidecar. “Teníem vint-i-dos o vint-i-tres anys i fèiem alhora de cambrers, programadors... la connexió amb la gent va ser immediata”, recorda Tierz, habitual de locals de la Barcelona de l’època com el Karma (“una setmana hi podia tocar Neuronium [grup de música electrònica] i, una altra, Gato Pérez; era un lloc que m’encantava) i l’antic Zeleste del carrer Argenteria, on Tierz, tanmateix, mai no podia ballar després dels concerts perquè “sempre hi posaven jazz”. “A Sidecar, entre una cosa i l’altra, vam intentar donar-li continuïtat i, a la vegada, programar exposicions o cicles de curtmetratges com els que havíem vist a Holanda”, afirma.

Fins un any abans, el que des d’aleshores es coneixeria com a Sidecar havia estat el Texas, un dels molts “bars de la Sisena Flota” del barri xino barceloní, junt amb el Kentucky, el San Francisco, el Miami i altres clubs on regiments sencers de marines nord-americans acariciaven el cel. “El barri, aleshores, era d’un ambient molt portuari”, recorda l’ànima del Sidecar. “Però tothom es coneixia i no deixava, malgrat això, de ser força familiar, en el sentit que, una vegada t’hi instal·laves per viure-hi o treballar-hi, desapareixien els problemes.” Si bé, aleshores, però, gent de la zona alta barcelonina baixava fins a la plaça Reial a la recerca, diu Tierz, d’una certa “bohèmia i un ambient canalla”, ara això no passa i cal una “reconquesta”. “S’ha de treballar per recuperar el barri per a la gent de Barcelona”, proclama sense embuts el director de Sidecar, que xifra en un 25% la clientela estrangera a la sala. “És una cosa que costarà, però no pot ser que el turisme de masses hagi desplaçat els barcelonins d’un barri que, certament, té molta vida, història i interès. Abans, al carrer Ferran, per exemple, hi havia una papereria i una ferreteria, però han desaparegut perquè als turistes no els cal ni folis ni cargols. I els veïns, quan els comerços de proximitat desapareixen, han de replantejar-se viure aquí perquè no hi ha serveis que cobreixin les seves necessitats.”

Sidecar, però, amb la fortuna de tenir un lloguer de renda antiga, resisteix estoicament a la plaça Reial, tot i ofertes com una que van rebre recentment d’una cadena de pubs irlandesos per reconvertir el local en una d’aquestes monstruositats del centre de Barcelona en què tota l’oferta es redueix a un partit de futbol en una gran pantalla de la premier league. “Estem, malgrat tot, ben a gust aquí i treballar per al turista de paella i sangria que corre pel barri és una cosa que no volem ni tampoc sabem”, assevera Tierz.

Tierz, mentre fulleja, per primer cop, les pàgines del llibre ja imprès que ha redactat (“volia explicar anècdotes però, també, explicar com ha canviat la ciutat i la indústria musical, que aleshores encara estava en bolquers”), recomana el concert que, divendres, oferirà a Sidecar Mushkaa, germana petita de Bad Gyal, per refermar-se en la idea, però, que no tot temps passat va ser millor. “El talent és una cosa innata, però, si bé el 1982 de tècnics de so n’hi havia quatre i les escoles de música moderna tot just començàvem, en l’actualitat els músics joves estan preparadíssims. Qualsevol nano d’ara, l’any 1982, hagués estat el puta amo”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

El director Alberto Rodríguez, aquest dijous a la Model

barcelona
fotografia

La mirada fotogràfica de Manel Lladó es conservarà a l’arxiu de la Diputació

Girona
CULTURA

Antonia Kerrigan, en el record

ISIDRE GRAU
NOVEL·LISTA QUE PUBLICA LA BIOGRAFIA DE FICCIÓ ‘CIUTADÀ CANALDA’ (TRÍPODE)

“Soc escèptic davant dels mecanismes de poder”

Barcelona
NOU FESTIVAL MULTIDISCIPLINARI

Tutú-Fest, dissabte a Vidreres

vidreres
música

El Festival Ítaca ja ha venut més de la meitat de les entrades

la bisbal d’empordà

Llàcer dirigeix el musical ‘The Producers’ al Tívoli

BARCELONA

L’Institut del Teatre representarà Catalunya a la Quadrienial d’Escenografia de Praga

barcelona

Mor Paolo Portoghesi, arquitecte contrari a la continuació de la Sagrada Família