Música

LA CRÒNICA

Rufus, l’elegància de la diva

L’últim cop que Rufus Wainwright (Nova York, 1973) va actuar a l’Auditori de Girona, el 14 d’octubre del 2016, obrint gira a l’Estat espanyol en el marc del festival Temporada Alta, no va cantar Hallelujah. Autoproclamat l’hereu de Leonard Cohen, l’argument era de pes: no tornaria a cantar-la fins que Donald Trump perdés les eleccions. Convertida en un himne del repertori de Rufus Wainwright, nascut a Rhinebeck, a Nova York, i criat a Mont-real, el cançoner propi del compositor canadenc, amb més de set discos, conté una riquesa que il·lumina el pop indie, i és capaç d’experimentar amb la lírica més barroca i èpica. Amb el pas del temps, la revisió d’aquest cançoner, enllustrat de matisos, guanya pes en la història de la música. Per això, que Rufus Wainwright versioni Cohen, com So long, Marianne, converteix l’homenatge en un peatge bonic i, sobretot, popular.

Les dues cançons de Leonard Cohen van sonar dissabte al vespre a l’ Auditori de Girona , on va actuar en l’últim concert de la seva gira en solitari, una proposta íntima i madura, abans que aquest estiu torni, i el 24 de juliol presenti amb banda, al festival Grec, el seu nou àlbum, Folkocracy, en què es corona com l’aristòcrata del pop, i recupera les arrels musicals; les de la tradició familiar, la dels pares, els músics inspiradors del folk dels setanta, Loudon Wainwright i Kate McGarringle. La influència de la mare és capital: cada matí es despertava escoltant la interpretació al piano de les Variacions Goldberg de Bach. A Folkocracy, que es publica el 2 de juny, Rufus Wainwright es fa acompanyar per Chaka Khan, David Byrne i John Legend.

Ja fa temps que s’ha allunyat de les plomes de boa a l’escenari, de la teatralitat genial, de voler ser Judy Garland, com quan a Benicàssim, amb mitges negres i talons d’agulla, va interpretar Get happy. És el pòsit divers, les referències, del músic, que mai ha deixat de ser diva, ara, però, sofisticada i elegant, amb la barba i la cabellera juvenil molt canosa, i en aquest punt meridià vital que són els 50 anys, que celebrarà el 22 de juliol. És sobretot una veu que se sublima sols amb un piano i una guitarra. Com quan va interpretar Go or go ahead i amb la corprenedora Going to a town. Va ser un concert de repàs i de revisió dels seus clàssics: Poses, d’una sensualitat embriagadora. O la felicitat feta cançó que és Cigarettes and chocolate milk. Hi va incloure també He loved de l’òpera Hadrian. I un tercer i últim bis, amb un Auditori dempeus, per a la dolça La complainte de la butte. De Rufus, l’ escandoloso , que li deia la premsa italiana al trobador encisador, o l’elegància, mai lànguida, sempre intensa, de la maduresa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cinema

El BCN Film Fest obre portes i espera Meg Ryan

barcelona
Mònica Soler Ranzani
Novel·lista

“Faig ficció, però em preocupa molt la versemblança”

Barcelona

Model i artista amb final feliç

Barcelona
ARTS EN VIU

Ròmbic produeix un ‘site specific’ amb 10 titellaires pel seu desè aniversari

BARCELONA
sant feliu de guíxols

Dani Fernández, La Oreja de Van Gogh i Nil Moliner, al 2n Idilic Festival

sant feliu de guíxols
mostra

Nova exposició permanent a la Fundació Josep Pla de Palafrugell

Palafrugell
Crítica

Lloança al gran misteri

Besalú

El Festival de Música de Besalú s’avança a la primavera

Besalú
TEATRE

El Poliorama reivindica Gómez de la Serna i Valle-Inclán amb un cabaret

BARCELONA