Cinema

Cinema

La nostra memòria visual i sentimental

Carles Mir explica des d’una perspectiva personal la història de 38 sales de Barcelona, gairebé totes ja tancades, al llibre ‘Els cinemes de la meva vida’ (Comanegra)

Forma part d’una generació de periodistes i crítics que “vam aprendre del cinema, vivíem al cinema”

Dir que Carles Mir va néixer en un cinema seria exagerar, però té alguna cosa de cert. El 1948 va anar al cinema Astoria, que estava situat al carrer París de Barcelona, quan encara era dins el ventre de la mare. “No hi vaig néixer exactament, però la meva mare va trencar aigües allà, al final d’una sessió de la comèdia amb Cary Grant El solterón y la menor”, explica en una entrevista a El Punt Avui. “Recordo que hi vam tornar amb el meu pare, quan tenia 12 anys, i em va dir: «Aquí, a la fila 15, la teva mare va trencar aigües.» Jo estava destinat a dedicar-me al món del cinema.” Ara té 75 anys i, si li preguntes si mira sèries a les plataformes, respon amb una triple negació: “No, no, no. Em vaig quedar amb Perry Mason i Bonanza.”

La seva vida ha estat lligada professionalment al periodisme cinematogràfic: ha treballat de comentarista per a diverses publicacions i emissores de ràdio, i els últims 20 anys, ho ha fet per a BTV, la Televisió de Barcelona. Acaba de publicar Els cinemes de la meva vida, editat en català i castellà per Comanegra, que fa un recorregut pels cinemes de Barcelona entre els anys 1950 i 1970. L’historiador cinematogràfic Román Gubern, autor del pròleg, descriu aquest llibre com “un compendi de la memòria cinèfila i sentimental que recorre tota una vida”, i que repassa la trajectòria de l’autor “utilitzant com a fil conductor les sales de projecció que va freqüentar al llarg de la seva vida”. Es tracta, doncs, en paraules de Gubern, d’una “autobiografia, en primer lloc, sentimental”.

“Parlo de 38 cinemes, però a Barcelona n’hi havia més de 150 –explica en l’entrevista en aquest diari–. Després faig una llista de tots els cinemes de Barcelona, però només escric tres línies de cada un. No són tots, és clar, és impossible.” D’aquests 38, només en queden tres a Barcelona: el Comèdia, l’Aribau i el Maldà. També segueixen en actiu el Coliseum i el Tívoli, però ara són teatres. “Molts, com el Novedades, els han tirat a terra, i d’altres, com el Bosque, són al mateix lloc, però no tenen res a veure amb l’original: estan totalment reformats, hi ha deu sales dintre... En alguns casos estan tancats, però no s’hi ha construït res.” No hi busqueu, doncs, una llista exhaustiva dels cinemes de la ciutat. No hi trobareu exclusivament informació tècnica, característiques, dates i llistes d’estrenes, tot i que també hi ha aquest tipus d’informació. Bàsicament inclou els records personals d’un cronista que els va freqüentar. “Està explicat en primera persona i tot és veritat”, recalca Carles Mir. Explica, per exemple, que feien les campanades de Cap d’Any al cinema: “A l’entrada donaven una bosseta de raïm i a les 12 paraven la pel·lícula. A la pantalla posaven la diapositiva d’un rellotge, fèiem el raïm, ens felicitàvem amb les files de davant i de darrere, i continuava la sessió. Ho recordo amb Els deu manaments, al Coliseum, o amb El pont del riu Kwai o La volta al món en 80 dies al Windsor.”

Cinemes d’estrena

El llibre s’estructura a partir de la tipologia de cinemes que hi havia entre els anys 1950 i 1970: cinemes d’estrena, de barri i sales d’art i assaig. També hi ha capítols més breus dedicats a altres cinemes importants de Barcelona i a les sales del poble on estiuejava l’autor (primer Argentona i després Sitges), i un apartat amb la resta de cinemes de Barcelona. “Abans es diferenciava entre cinemes de barri i cinemes d’estrena –ens explica l’autor–. Als de barri feien dues pel·lícules, i la gent es portava el berenar o inclús el sopar. A segons quins cinemes, sobretot al barri del Raval, la gent es portava l’olla amb el menjar i sopaven allà. Els cinemes d’estrena eren una altra història. Com diu Román Gubern al pròleg del llibre, eren grans catedrals.” “Més endavant van venir les capelletes, els cinemes de sales especials, les minisales, que en diuen”, on feien films d’art i assaig. Román Gubern resumeix aquesta tendència al pròleg: “La topografia i el disseny de les sales de projecció del paisatge urbà anaven canviant, del macro al micro i des de les veus doblades fins a les versions originals. De tots aquests fenòmens, n’aixeca acta aquest documentat recorregut memorialista i sentimental en primera persona.” Un recorregut que acaba quan l’autor tenia 23 anys: “La vida professional [relacionada amb el cinema] va arribar després. Això era pura cinefília, primer de nen i després d’adolescent i jove. Vindria a ser el que es deia la part de biografia «autoritzada per als majors de 18 anys», apta per a tots els públics.”

Carles Mir i Román Gubern són part d’una generació de periodistes, escriptors i cronistes cinematogràfics que van aprendre la vida al cinema: “Jaume Figueras té cinc o sis anys més que jo. Román Gubern en té 14 més. I n’hi ha molts que han marxat, com el Lluís Bonet, José Luis Guarner... Tots vam aprendre del cinema, vivíem al cinema.” Carles Mir recorda, per exemple, “el primer desig sexual”, que va sentir amb Hedy Lamarr en veure el tràiler de Sansón y Dalila (1949), quan tenia set anys. “La pel·lícula després no la podia veure, perquè no era apta, i no et deixaven entrar als cinemes d’estrena. Però quan arribàvem als barris i als pobles, deixaven entrar a tothom.”

Carles Mir encara va al cinema regularment, ara sobretot als Renoir Floridablanca i a la Filmoteca, al seu barri actual. Darrerament li han agradat Cerrar los ojos, de Víctor Erice, i Dispararon al pianista, de Fernando Trueba i Javier Mariscal. Ha vist les filmografies senceres, sempre al cinema, de cineastes com Woody Allen, Werner Herzog o Roman Polanski.

De quan era nen, recorda títols en especial com Els deu manaments. “Encara conservo l’àlbum de cromos, em sabia tots els actors de memòria”, recorda. I el va impressionar especialment l’orgia que s’organitza quan Moisès baixa del mont Sinaí amb les taules de la llei. Amb tants vells records, de films antics, “pensava que el llibre només interessaria a la gent de més de 60 anys, de Barcelona i cinèfils, però es veu que és entretingut, la gent s’ho passa molt bé”.

Windsor Palace (1946-1970)

“Tenia grums, cap de sala... Era com un hotel de cinc estrelles”

“A mi el cinema que més m’agradava era el Windsor Palace, a la Diagonal, que era sala d’estrena”, recorda Carles Mir, que fa en aquesta pàgina una tria de sis cinemes. “Era el més impressionant. Tenia cap de sala, nou acomodadors, quatre grums... Era com entrar en un hotel de cinc estrelles.” Amb un aforament de 1.400 butaques, el Windsor Palace, que apareix dibuixat a la postal de dalt, tenia l’exclusiva de les pel·lícules de la Metro Goldwyn Mayer. Carles Mir hi anava en cotxe amb la família, aparcaven a la vorera de davant i anaven a veure-hi pel·lícules com Lo que el viento se llevó, que va estar 19 mesos en cartell; Fuego verde, amb Grace Kelly; Un rayo de luz, la primera de Marisol...

Publi (1932-2005)

“Va ser la primera sala d’art i assaig d’Espanya”

Inaugurat el 1932, durant la República, es va especialitzar amb gran èxit en programació infantil. “El 1967 es va convertir en la primera sala d’art i assaig d’Espanya –explica Carles Mir–. Aleshores no es podien veure moltes pel·lícules per la censura. Llavors van voler obrir una miqueta i van permetre veure-les en versió original als cinemes amb aquest distintiu.” Films de Buñuel, Bergman, Polanski... eren habituals al Publi. Però la gent no hi anava exclusivament per interès artístic: “Hi havia marro, la gent anava a veure un pit o un cul –recorda Carles Mir–. Llavors, ja sigui pel motiu cinèfil o de destape, van tenir molt d’èxit i en pocs anys Barcelona tenia deu sales d’art i assaig.”

Adriano (1939-1975)

“Era el meu cinema de barri, on anava cada dijous”

La sala més popular del barri de Sant Gervasi oferia una programació molt cuidada, amb quatre pel·lícules cada setmana, repartida en programes dobles. Hi anava gent de tot Barcelona. “Era el meu cinema de barri, on anava cada dijous, fessin el que fessin –recorda Carles Mir–. Primer amb la meva mare i la tia Carmen, i a partir dels 12 anys, amb amics del col·legi. Des dels 14 anys ja escollíem més. L’Adriano era el meu cinema etern, la meva segona casa.” La llista de pel·lícules que hi va veure és espectacular: Cantando bajo la lluvia, que li va despertar la passió pels musicals, La ventana indiscreta, Siete novias para siete hermanos...

Avenida de la Luz (1943-1992)

“Feia cinema infantil i va acabar sent un cinema X”

Carles Mir subratlla la singularitat d’aquesta sala: “Era molt curiós, l’únic cinema d’Europa que estava dintre d’una estació de metro, sota terra.” Era una sala petita situada a la primera galeria comercial de Barcelona, un llarg passadís subterrani a plaça Catalunya. “Va començar als anys quaranta especialitzat en cinema infantil, amb un programa especial de Walt Disney, amb el Pato Donald i el Mickey Mouse. També hi vaig veure 20.000 leguas de viaje submarino, una de les meves pel·lícules preferides. Va acabar com a cinema X, que volia dir porno, amb una pel·lícula que es deia El placer entre las nalgas.”

La Sala (Argentona)

“Hi vaig veure les meves primeres pel·lícules”

El llibre Els cinemes de la meva vida inclou un capítol dedicat a les sales dels pobles on anava l’autor, Carles Mir. “Estiuejava a Argentona fins als vuit anys –explica–. Hi anàvem amb la mare i els germans i hi passàvem tres mesos, en una torreta senzilla, mentre el meu pare treballava a Barcelona.” Havia vist algunes pel·lícules de dibuixos animats a Barcelona, però la seva iniciació al cinema comercial va ser al cinema d’Argentona, La Sala. “Hi vaig veure les meves primeres pel·lícules: Ivanhoe, El prisionero de Zenda, El mayor espectáculo del mundo, que em va marcar molt i em va convertir en aficionat del circ...”

Prado (Sitges)

“Hi havia tres cines, i a l’estiu es convertien en cinc”

Els canvis a les vacances familiars van variar els hàbits cinèfils de Carles Mir: “A partir dels vuit anys vam canviar Argentona per Sitges. Llavors, imagina’t, hi havia tres cines, i a l’estiu es convertien en cinc, perquè hi havia cines a la fresca. Tenia cinc pel·lícules per escollir cada setmana i deixaven entrar els menors. Allò era una bogeria, i a sobre, jo m’anava fent gran.” Un dels cinemes era el Prado, el més antic de Catalunya, que encara funciona. Allà va veure Johnny Guitar, als 13 anys, “amb primer amor, que en tenia 11”. El Prado, juntament amb El Retiro, són seus del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona
cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona