Arts escèniques

Crònica

òpera

Turandot torna a doblegar-se

En entrar diumenge al Liceu no sabria dir fins a quin punt vaig invocar-los o em van assaltar els records de quan, el 7 d’octubre del 1999, vaig assistir a l’estrena del muntatge de Turandot, òpera de Giacomo Puccini, dirigit per Núria Espert, amb què va inaugurar-se la reconstrucció del teatre cinc anys després de l’incendi atribuït a una guspira. Observant com algú es girava per veure qui ocupava la llotja d’autoritats, em van revenir amargament els aplaudiments entusiastes amb què, fa 24 anys, van ser rebuts Joan Carles i Sofia mentre quasi tothom s’aixecava per escoltar l’himne espanyol. No hi havia monarques en la sessió que va encetar la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la reobertura. Tampoc el president actual de la Generalitat, de viatge oficial per Corea del Sud, però sí tres d’anteriors: Artur Mas, José Montilla i Jordi Pujol, suposo que l’únic dels presents (sense ser aplaudits) a la llotja que hi va ser com a autoritat aquella nit d’octubre del 1999.

He de dir que no puc recordar haver vist les autoritats en la reinauguració: a banda del que vaig sentir, de la resta me’n vaig assabentar. No puc recordar-ho perquè, amb tants de compromisos protocol·laris que s’havien de complir, com a nova cronista en representació d’El Punt em va tocar una entrada al cinquè pis sense visibilitat. Encara menys a l’escenari, de manera que tampoc no puc recordar (sí que María Bayo va cantar meravellosament el paper de la sacrificada Liu) com era el muntatge de Núria Espert en la seva estrena. Només alguna cosa entrevista en posar-me a vegades dreta que em va fer pensar que l’actriu havia optat per una mena de colossalisme a l’estil Hollywood-Cecil B. de Mille: amb una escenografia de cartó pedra de luxe, ostentosa, concebuda per Ezio Frigerio, habitual col·laborador de Giorgio Strehler, com també l’encarregada del vestuari, Franca Squarciapino. Vaig intuir que el treball de tots dos era menys essencial que amb el director italià i que s’havien lliurat a l’espectacularitat. M’ho va corroborar allò que aleshores em van explicar del muntatge i, amb els retocs que s’hi hagin pogut fer, ho he vist amb els propis ulls asseguda en una butaca amb visibilitat.

Bárbara Lluch, directora d’escena, ha assumit la reposició del muntatge de la seva àvia amb la voluntat de mantenir-ho pràcticament tot, amb els seus clixés d’exotisme oriental, però renunciant a la transgressió final. Núria Espert va voler que Turandot se suïcidés i així no és doblegués a Calaf, que, havent desxifrat els tres enigmes amb els quals la princesa xinesa s’ha protegit de la violència masculina exercida brutalment contra una avantpassada seva (i tantes altres dones), manifesta la seva victòria: ella és seva i la posseirà. Encara pitjor: vol orgullosament que se li entregui amb amor, cosa que de sobte es propicia quan, després d’un petó no consentit, Turandot sent una escalfor que desfà el seu gel (sic). La princesa és presentada com a cruelment venjativa: tots els que han fracassat abans davant els enigmes han sigut decapitats. Atribuint-se-li aquesta crueltat extrema, es pretén que es desitgi la redempció d’una dona així. Quan Calaf “triomfa”, tothom ho celebra, començant pel pare emperador, que el muntatge presenta en un lloc superior i amb una resplendor que fan pensar en el papa a la Roma de Fellini. Tanmateix, Espert va voler que Turandot no cedís: el seu únic acte de resistència a les convencions. Passat el temps, ha consentit que la neta tornés a doblegar-la.

Evidentment, hi ha el tema musical i vocal. No hi ha cap dubte que la mexicana Alondra de la Parra (meravella: comencen a haver-hi directores d’orquestra al Liceu) va triomfar plenament traient una sonoritat brillant (també podria dir-se que espectacular) a la formació instrumental del teatre en l’execució de la vistosa i una mica truculenta partitura de Puccini. Elena Pankratova va complir sobradament amb Turandot; Michael Fabiano, mesos després de ser-hi amb Tosca, es va imposant al Liceu com un tenor puccinià; però, si ho sap fer, qui encarna Liu (en aquest cas, Vannina Santoni) sempre sol acabar sent la més estimada de la funció. Pobra Liu: esclava enamorada d’un home que un dia la va mirar i que consent que se sacrifiqui per ell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA
LLETRES

Col·loqui internacional sobre l’espai trobadoresc i les dones, a Barcelona

barcelona
TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA
art

L’exposició col·lectiva ‘Ecofeminisme 2024’ s’inaugura avui a Vilablareix

vilablareix
Cultura

Una mostra denuncia el maltractament d’animals

Tarragona
Literatura

Girona i Berga commemoren els 50 anys de la mort d’Aurora Bertrana

Girona