Cinema

María Alché i Benjamín Naishtatm

Directors de cinema

“Milei no fa retallades, el cine argentí està en paràlisi total”

La seva pel·lícula ‘Puan’ va guanyar els premis al millor guió i actor protagonista en el darrer Festival de Sant Sebastià

“Vam escriure la pel·lícula el 2020 i llavors era impensable que ara ens trobéssim amb un govern anarcocapitalista d’extrema dreta”

Puan és un lloc a part, una bombolla del món, on la gent llegeix Hegel o la ‘Crítica de la raó pura’

Poques vegades una pel·lícula ha estat tan premonitòria com Puan , estrenada fa sis mesos en el Festival de Sant Sebastià, on va guanyar els premis al millor actor (Marcelo Subiotto) i guió, i que avui arriba als nostres cinemes. No és en cap cas una bona notícia. Aquesta història ambientada a la Facultat de Filosofia i Lletres de Puan, al Gran Buenos Aires, parla de retallades brutals de diners públics a la universitat, entre altres temes. Un escenari amb preocupants similituds amb el que està passant a l’Argentina amb l’actual govern d’extrema dreta de Milei: retallades a la universitat i en molts altres sectors, com ara al mateix cinema. En parlem amb els directors.

Puan és la Facultat de Filosofia i Lletres?
María Alché: També és una localitat, un carrer on hi havia una antiga fàbrica de cigarrets, que és la seu de la facultat més extravagant de la Universitat de Buenos Aires, on s’estudia filosofia, lletres, geografia, antropologia... Al costat de les facultats de dret o d’economia, que són més formals, Puan és un lloc a part, una bombolla del món, on la gent llegeix Hegel o la Crítica de la raó pura. Hi ha molts usos de la paraula Puan: comptes d’Instagram, Puantánamo, es diu que tothom té un Puan a la seva vida... És una paraula molt local, però ens semblava un bon títol, una manera de parlar d’un lloc nomenat d’una manera molt especial.
Què passa ara a Puan?
Benjamín Naishtat: Continuen les classes, per ara, però estan en estat d’alarma perquè hi va haver unes retallades de l’ordre del 70% de pressupost universitari, i diuen que potser a partir del maig ja no podran funcionar més. Estan en una situació molt incerta.
I vosaltres, com a cineastes, quins problemes esteu patint?
B.N.: El govern de Milei no només fa retallades, el cine argentí està en paràlisi total. Des que va pujar al poder l’extrema dreta, no es firma cap projecte o expedient a l’Institut del Cinema, amb la qual cosa tota la indústria del cinema argentí està en estat de paràlisi. És un càstig ideològic a un sector que va ser molt advers a la seva campanya, i serveix una mica de boc expiatori al govern, en un context en què l’economia que proposen està fent estralls.
Sou una mica profetes o ja es veia a venir?
B.N.: Vam escriure la pel·lícula l’any 2020, i llavors era un escenari bastant impensable que ara ens trobéssim amb un govern anarcocapitalista d’extrema dreta. Encara ara no ens podem creure que estigui passant, però passa. En aquest context, la pel·lícula va adquirir nous sentits i és rebuda de maneres inesperades. Cinc mesos després de l’estrena a Buenos Aires, segueix estant en sales, i ens convoquen constantment a comentar-la a la universitat i arreu del país. El cap de setmana la vam presentar a Tierra de Fuego en una universitat ocupada per les retallades. La pel·lícula s’ha convertit en un objecte de discussió política. No era l’objectiu inicial, però el context l’ha transformada en això.
Es diu que quan les pel·lícules s’estrenen ja no són dels seus creadors, sinó del públic.
M.A.: Sí, totalment. És una pel·lícula que s’han apropiat. Es barreja amb el context polític actual, que és molt dramàtic i angoixant, perquè es tanquen les universitats, no hi ha pressupost per a la cultura, hi ha unes retallades ferotges... Molta gent sent la necessitat de compartir la pel·lícula, passar-la, discutir-la... Per a nosaltres és molt especial. La vam escriure durant la pandèmia pensant en l’actor [Marcelo Subiotto], que ens agrada molt i li volíem escriure un paper protagonista, i en la universitat i les seves eternes crisis, però sense imaginar que passaria tot això. No ens imaginàvem aquest context polític inèdit en la democràcia argentina, i com es conjuga amb la pel·lícula.
Com va marcar la pel·lícula el fet d’escriure-la durant el confinament?
M.A.: No hauríem escrit aquesta pel·lícula si no hagués estat pel confinament. Cadascú havia fet pel·lícules per separat i estàvem escrivint projectes personals, però alguna cosa de la covid, l’estranyesa, el tancament, ens va portar a escriure un projecte junts [són parella en la vida real]. No sé si en un context normal hauríem trobat el temps per fer-ho.
Hi ha un contrast divertit entre l’alta filosofia i aquest personatge mundà, maldestre.
M.A.: La pel·lícula es va escriure a través del personatge. Ens imaginàvem les escenes per a Marcelo, per al seu cos i les seves habilitats. També coneixíem molt la facultat de Puan, i resultava atractiu començar a imaginar coses que li anaven passant. Escrivíem la comèdia a partir del personatge, però tractant que sigui ell que carregui la història, i no una cosa calculada de guió. La filosofia i l’humor, se’ls anava creuant, no tractàvem d’imposar-los-hi nosaltres. Ens deixàvem portar pel personatge.
El personatge de Leonardo Sbaraglia no té alguna cosa de modern, gairebé com un influenciador, en contrast amb el de Marcelo Subiotto, que és més clàssic?
M.A.: Sí, són una mica així. Durant la pandèmia, ens fèiem les preguntes: cap a on va el món?, què n’estem fent? I hi havia una mena de necessitat que els filòsofs diguessin què s’havia de fer. A l’Argentina van aparèixer un parell de filòsofs estrella, i la gent tractava de fer el que deien. El personatge de Leonardo Sbaraglia s’hi inspira: un filòsof que viatja, que publica molt, cosmopolita... En la pel·lícula hi ha un contrast entre ell i el pensament d’algú que està situat al seu territori i coneix el que l’envolta, sap com comportar-se en una manifestació... Més que parlar de si l’un és bo i l’altre dolent, volíem parlar d’aquests dos mons: com és la filosofia d’un personatge més eteri, amb el telèfon, les xarxes, viatjar..., i com és la filosofia de l’altre personatge, que no es mou del seu entorn.
B.N.: Vam tractar d’evitar les expectatives més clàssiques d’una estructura dramàtica. L’un sembla un malvat i després no ho és tant, en un canvi de context esdevé un aliat i emergeixen valors que són transversals. Vinguin d’on vinguin, de cop hi ha una comunió per defensar un lloc. Vam intentar que la pel·lícula sorprengui, sobretot el darrer acte.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Neus Arqués i Jordi Meya
Novel·listes

“L’ascensió i caiguda del protagonista ens ha donat el joc dramàtic”

Barcelona
Novetat editorial

Posar paraules a un temps de repressió i silenci

Barcelona
La crònica

La metamorfosi artística de Russian Red

mirador

Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

Montserrat Rodés, premi a la trajectòria dels premis literaris de Cadaqués

CADAQUÉS
girona

Les llibreries s’omplen d’autores i autors a la prèvia de Sant Jordi

girona
cultura

Mor Mercè Vidal, referent en l’estudi del noucentisme

barcelona
Laia Arañó Vega
Historiadora i autora del llibre “El camp dels catalans”

“El govern a l’exili va voler concentrar els refugiats catalans en un únic camp”

Banyoles
societat

La biblioteca de Cassà de la Selva ja porta el nom de Maria Corominas

cassà de la selva