Llibres

Josep M. Figueres

Historiador i autor del llibre “Valentí Almirall. Quan tot va començar”

“Almirall era un polític que no va poder exercir com a tal”

Ha publicat un llibre en què recupera alguns aspectes de Valentí Almirall, el primer gran teòric del catalanisme

Entre les facetes del polític barceloní hi ha la intensa activitat periodística, reflectida en 748 articles, escrits en 11 diaris i 20 revistes

Valentí almirall. Quan tot va començar
Editorial: Base
Any: 2023 (octubre)
Preu: 18 euros
Almirall s’acabarà trobant en una situació en què no podrà tenir influència políticaperò sí que en tindràde social
En el subtítol es refereix a “quan tot va començar”. En quina mesura Valentí Almirall ens connecta amb l’actualitat?
Em referia a la reivindicació política del catalanisme, que passa de ser una manifestació cultural durant la Renaixença a traduir-se en una reivindicació de caràcter polític. Volia fer una picada d’ullet a l’actualitat, volent dir que és el moment en què va començar el procés.
Des de la perspectiva actual, què ens pot ensenyar una figura com Almirall?
D’entrada, el primer de què deixa constància és una reivindicació solvent que ens parla del dret a la llengua, a l’autogovern, a conservar i preservar la identitat. És un polític que no va poder exercir com a tal, fora d’unes comptades d’ocasions durant el Sexenni Democràtic (1868-1875), però que va tenir una posició ideològica molt clara. Què ens pot aportar? Doncs un punt de vista intel·ligent, culturalment fort i amb una gran capacitat expositiva. És un precedent de Rovira i Virgili en el que fa referència al periodisme que no està adreçat a les elits, sinó que vol arribar a la col·lectivitat. I com ho fa? Doncs amb claredat. Participa en les tribunes populars, però també en les acadèmiques i en les periodístiques. El fet és que ens pot aportar una mirada d’ahir que encara té uns quants elements que poden ser fàcilment acceptables. Pensem, per exemple, en l’exemple suís, que ell admirava i coneixia molt bé, o el cas dels Estats Units. Almirall era un home molt pràctic i entenia que un govern que funciona molt bé provoca un sentit de pertinença entre els ciutadans i fa que les energies es concentrin en els autèntics problemes i no en les disputes internes.
Una de les activitats que valora és la periodística. Al llarg de la seva vida, va col·laborar en 11 diaris i 20 revistes. Almirall no s’estén sense la premsa?
No hauria estat el mateix. Hauria estat comprensible, perquè la seva formació és molt sòlida. És advocat, tot i que no exerceix; coneix unes quantes llengües i està subscrit a moltes revistes europees. Sense el periodisme, però, coixejaria la seva projecció pública. Fa servir el periodisme per arribar a la ciutadania, i ho fa a través de tribunes populars. El periodisme li és consubstancial i li permet crear un altre instrument que impulsarà molt, que serà la manifestació pública, ja sigui pel combat pel proteccionisme econòmic, ja sigui per la defensa del dret civil, o ja sigui per la qüestió econòmica. Ell vol que hi hagi manifestacions. I les promou amb imaginació. Per exemple, en una sola jornada, el 1881, agafen cinc teatres, tots a la mateixa hora, i hi van cinc personalitats de cada àmbit: un obrer, un patró, un intel·lectual, etcètera. I quatre anys després, quan hi ha el Memorial de Greuges, torna a haver-hi aquesta voluntat d’arribar a la gent. No usa només el que és la tribuna acadèmica minoritària, sinó que vol que hi hagi aquesta implicació. Per tant, en aquest moment tenim també un punt de contacte amb “quan tot va començar”.
En el llibre el defineix com una persona amb molta rellevància intel·lectual però que fracassa políticament. A què és degut aquest fracàs?
No tenia base social. Fem un perfil de la seva personalitat... Ell és laic i ho és en un moment en què l’Església té una presència incommensurable. És maçó, sense fer-ho públic ni manifestacions, per la qüestió de l’herència, però ja se sabia. I el Jaume Collell, a La Veu del Montserrat, un setmanari de Vic però de gran influència arreu del país, el compara amb el diable. També era avançat políticament, era republicà en un moment en què la monarquia tenia un pes. En tot cas, s’acabarà trobant en una situació en què no podrà tenir influència política però sí que en tindrà de social, perquè serà llegit. I també serà acceptat, sobretot a partir del 1885, quan hi hagi una convergència de sectors a través del Memorial de Greuges. A partir d’aquell moment també deixa una mica la seva radicalitat amb la voluntat de col·laboració i arribarà al seu punt àlgid en projecció pública. Tant és així que col·laborarà amb La Renaixensa, que havien estat els seus grans enemics periodístics. Quina era la seva base social? Joves advocats il·lustrats urbans, que en aquell moment eren molt minoritaris. De fet, quan sortia una promoció de la universitat es publicaven els seus noms al diari, dels pocs que n’hi havia.
Rovira i Virgili comentava que Almirall era massa catalanista per als republicans i massa republicà per als catalanistes...
Segurament tenia raó. Però és que a més a més ens trobem en un període en què els republicans estaven enormement dividits, amb projectes i estratègies molt diverses. Fins i tot els republicans federals estaven fragmentats.
La defensa que fa de la llengua el converteix en un pioner?
La reivindicació de la llengua és constant en Almirall. I la practica. El que vol és la normalitat. I l’exposa amb nitidesa, amb claredat i amb constància, sobretot amb constància. Des del Diari Català el 1879 fins als seus darrers escrits, que apareixen pòstumament, hi ha aquesta constància.
Segurament si haguéssim d’associar Valentí Almirall a un esdeveniment històric seria el Memorial de Greuges del 1885. Què fa que hi tingui un paper tan destacat?
En aquell moment tenia un gran prestigi i no va tenir cap problema per anar al costat dels seus tradicionals adversaris. I va acceptar-ho lleialment, plenament. I s’hi va llançar en cos i ànima, sent inspirador, instigador i redactor. Però també era una persona molt individualista i autoritària. I aleshores, amb aquest caràcter fort i amb aquesta posició tan personal, no feia amistats, diguem-ne, per la seva simpatia. Al final, però, acabarà desplaçat. Tant és així que Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat, acabarà dient d’ell que era el messies “però jo soc l’escollit”. Ens trobem una personalitat que vol incidir en la realitat. I, de fet, d’alguna manera ho fa: les seves idees arriben a través dels congressos catalanistes, a través d’una publicació de qualitat com és el Diari Català. Tenia les idees molt clares, però aquesta base social va impossibilitar que pogués tenir aquest èxit en el Centre Català o en altres iniciatives.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

La Fireluche publica un disc gravat en directe a La Planeta fa 20 anys

girona
art

La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes diposita obres d’art al MNAC

barcelona
Joan Colomo
El músic de Sant Celoni publica ‘Tecno-realista’

“Em calia cantar contra Elon Musk i el tecno-optimisme”

Barcelona
art

L’equip de comissàries de ‘Miró-Picasso’ i el crític d’art Eudald Camps, Premis GAC

barcelona
música

El Festivalot torna a la Devesa, després de passar pels barris

girona
art

Un Degas a Todocolección per 926 euros

barcelona
TEATRE

El Lliure de Gràcia debat íntimament sobre el feixisme a ‘Retrat de l’artista mort’

BARCELONA
LLETRES

Rosa Regàs desgrana sense tabús la seva vida en el llibre ‘Un llegat’

LLOFRIU
música

Buhos, Els Amics de les Arts, Mishima i Ambauka, al Festival Inspira

ripoll