Hi va haver un temps, entre mitjans dels últims anys quaranta i començant la dècada dels setanta, en què el cinema es va fer modern qüestionant les seves formes clàssiques i per això mateix buscant-ne de noves. Allò que no era modern i tampoc just és que es considerés que només era cosa d’uns homes. A la vegada que les aportacions de dones cineastes, com ara Agnès Varda i Chantal Akerman, s’ha fet evident que una sèrie d’actrius van col·laborar d’una manera fonamental a la modernitat cinematogràfica. No van ser només muses, sinó creadores: Anna Magnani i Ingrid Bergman amb Rossellini; Monica Vitti amb Antonioni; totes les actrius de Bergman; Gena Row·lands amb Cassavetes; Anna Karina amb Godard; i, entre altres, Bulle Ogier amb Jacques Rivette . La distribuïdora Atalante vol homenatjar Bulle Ogier a través de tres pel·lícules de Rivette, el més amagat i secret dels cineastes de la Nouvelle Vague, potser també el menys mascle i qui va mantenir una relació més còmplice amb les actrius fent-les partícips de la construcció dels films.

La primera pel·lícula del cicle Encís de Bulle Ogier (les altres són la mítica Céline et Julie vont en bateau i Le Pont du Nord) és L’amour fou, el negatiu de la qual va cremar-se al laboratori GTC l’any 1973, de manera que la seva restauració en 4K s’ha realitzat amb elements de diverses fonts. Ahir van començar les seves projeccions especials en diverses sales, com ara als Zumzeig de Barcelona amb presentació de Violeta Kovacsics, especialista en el cinema de Rivette. N’hi haurà d’altres en més sales que oferiran, en sessions úniques i excepcionals, una pel·lícula de 255 minuts de durada que, realitzada el 1967 i estrenada el 1969, mostra que el cinema modern és una recerca: fa la impressió que Rivette (que va escriure el guió amb la seva companya Marilu Parolini, fotògrafa) i els seus actors busquen com fer cinema, explorant-ho en la incertesa, intentant capturar la vida.

A L’amour fou, hi ha un director i uns actors que busquen com representar una tragèdia d’Eurípides: Andròmaca. També un realitzador televisiu (André S. Labarthe, que va fer la sèrie Cinéma, de notre temps) que busca com captar alguna cosa reveladora dels assajos. I una parella (el director, Jean Pierre Kalfon, i una actriu, Bulle Ogier, que abandona els assajos) que no se sap si busquen com poder estar junts o separar-se. El títol sembla remetre als surrealistes, pels quals l’amour fou era transgressor, però el film indaga com l’amor pot enfollir, esquinçar i fer mal quan no se sap viure’l: el cinema modern com una exploració de la crisi de parella. Mentrestant, Jacques Rivette busca com filmar Bulle Ogier, que encisa, a vegades dolorosament, amb tot el que fa.