Estrenes de cinema
Belén Rueda, una dura entrenadora de gimnàstica rítmica que es col·lapsa
“De nena feia ballet i estava acostumada a una disciplina molt alta. La disciplina formava part de la meva vida i, ben portada, és bona. Si la tens des de petita, la vas aplicant en moltes fases de la teva vida. T’ajuda a arribar al final de les coses.” Belén Rueda (Madrid, 1965) deixa molt clar que, amb la seva nova pel·lícula, Caída libre , que arriba avui als cinemes, no han volgut posar en qüestió la disciplina. El seu personatge, però, una duríssima entrenadora de gimnàstica rítmica que ha fet guanyar medalles a les noies que prepara, porta la disciplina a uns extrems que evoquen polèmiques de l’esport de l’alta competició com la d’Anna Tarrés.
Belén Rueda es posa a les ordres de la directora Laura Jou, coneguda abans com a professora d’interpretació i coach de nens en films com El orfanato, L’impossible i Un monstre em ve a veure. No és estrany que J.A. Bayona, director d’aquests tres títols, hagi entrat com a productor a Caída libre, segon llargmetratge dirigit per Laura Jou després de debutar amb La vida sense la Sara Amat.
La seva nova pel·lícula es va presentar al BCN Film Fest i vam tenir l’oportunitat d’entrevistar-hi l’actriu, que també apareixia a El orfanato. Li va entrar al seu personatge: “Em va costar entendre les reaccions de Marisol. Pren decisions en la seva vida, com apostar per la duresa i la disciplina, que són imprescindibles en el món de la gimnàstica rítmica, sobretot si estàs en competició d’elit, però ho porta tan a l’extrem que no té empatia amb les mateixes gimnastes. És una dona que sempre ha de tenir el control i no mostra mai vulnerabilitat.”
Es tracta, però, d’una persona que canvia: “Durant el procés, el personatge ens va sorprenent. Això és un thriller, perquè no saps on és el límit de Marisol. Inicia un procés de canvi i viu una transformació catàrtica.”
Manca d’empatia
La pel·lícula segueix el dia a dia de Marisol, que prepara l’equip estatal de gimnàstica rítmica per al campionat del món al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR). Tenen possibilitats de medalla i l’entrenadora és molt dura, sobretot amb una gimnasta de molt talent, però el seu matrimoni comença a fer aigües i trasllada la seva frustració a la feina. La manca d’empatia és una de les claus del personatge: “Com a persona soc molt empàtica. Amb l’empatia pots entendre fins i tot una mala resposta, un mal gest, i reflexionar-hi en lloc de reaccionar de seguida. Marisol no és empàtica ni amb ella mateixa. Comença maquillant-se, posant-se la màscara al matí, i allà comença la seva vida, la professional i la personal. No es permet la vulnerabilitat ni en la intimitat, sola a casa. No està entrenada a empatitzar amb el fracàs, i això pot fer que la teva vida s’esfondri. Hi ha moments que em fa pena, es perd moltes coses.”
De fet, a l’esport d’alta competició es té en compte cada vegada més la psicologia. “No et pots centrar només en tu, hi ha un treball d’equip, d’empatia, d’entendre que pots tenir un mal dia i després fer-ho bé. La psicologia està molt present en aquest nivell de competició.” Marisol, amb la seva exigència extrema, perjudica les esportistes: “No té en compte la persona, només la gimnasta. Has de tenir en compte els seus estats d’ànim. El cap és molt important, en els esports individual i en els d’equip.”
El guió és de Bernat Vilaplana (La sociedad de la nieve, una altra connexió amb Bayona) i la pel·lícula és protagonitzada també per Ilay Kurelovic, Irene Escolar, Manuela Vellés i Maria Netavrovana. L’equip va fer un important treball de documentació previ. “Vam documentar-nos a fons, hem estat al CAR de Sant Cugat, però també amb l’equip nacional a Madrid –explica Belén Rueda–. Ens han permès d’estar en diferents entrenaments amb les gimnastes que competeixen. Em fascina, perquè de petita també vaig fer una mica de gimnàstica rítmica.”
Inspiració real
Marisol s’inspira en un personatge real: “Està més basada en una entrenadora russa sobre la qual hi ha un documental brutal. Hem agafat la part més rígida i dura de la gimnàstica rítmica. És veritat que als entrenaments de l’equip nacional al CAR i a Madrid hi ha dolor, però no arriben als extrems del meu personatge.”
Belén Rueda advoca per un punt mig de disciplina i exigència a la feina d’intèrpret: “Has de ser molt seriós a la feina, encara que estiguis fent comèdia. De vegades sembla que ser empàtic significa convertir-te en la mare o el pare dels actors amb qui treballes, i no ha de ser així. Si has d’arribar amb el text après al rodatge, ha de ser així. Però hi ha mil maneres de dir a algú que no ho ha fet bé.” Ara que soc més gran intento crear un ambient de feina de complicitat, que no vol dir relaxat. Si algú no arriba, hi ha mil maneres d’ajudar-lo sense pegar-li bufetades, perquè aleshores el bloquejaràs. És important que les emocions flueixin sense la sensació que seran danyades.”
