Teles amb vida pròpia

A Picasso, com a altres artistes del segle XX, li interessava la idea de l'artista com a demiürg. La d'insuflar i crear vida a la matèria inanimada a través de l'art. En certa manera, l'exposició Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso, que a partir d'avui es pot veure al museu del pintor a Barcelona, es basa en la idea de com l'artista malagueny va esvair la frontera entre allò viu i allò inanimat al llarg de gairebé tres dècades, del 1907 als primers anys de la dècada dels trenta.

Aquesta és una exposició de tesi, que a través de només una seixantena d'obres -això sí, rigorosament triades, apunta el director del museu, Josep Serra- analitza la metamorfosi dels objectes en figures vives, i a l'inrevés. És una línia de treball que fins ara no s'havia publicat del professor emèrit del Courtauld Institute of Art de Londres Christopher Green, que també ha comissariat l'exposició. Green és especialista en art modern i Picasso, i autor de llibres com Arte en Francia 1900-1940 o Picasso. Architecture and vertigo. Però que ningú s'espanti, ja que la tesi de Green, gens complexa, "es pot entendre visualment a través de les parets de l'exposició", diu.

Precisament el colofó de la mostra, que també és el seu moment més espectacular, constitueix la llavor de la tesi de Green. Són quatre grans natures mortes del 1924, reunides per a aquesta mostra des de museus molt diferents: l'Stedelijk Museum d'Amsterdam, el Guggenheim i el Metropolitan de Nova York, i la National Gallery de Dublín.

Coses que són actors
"És un grup fantàstic d'obres que tenen la particularitat que els objectes estan disposats com si fossin els elements d'un escenari teatral. Són coses que també són actors, són objectes que cobren vida", explica Green.

D'aquesta manera l'expert picassià ha tirat enrere en el temps per trobar altres moments de metamorfosi entre allò viu i allò mort. Va arribar fins al 1907, just quan Picasso va pintar l'emblemàtic quadre Les senyoretes d'Avinyó. En un dibuix del mateix any un rostre sembla convertir-se en una fulla d'arbre. "Picasso també pinta unes aquarel·les d'arbres, com a esbossos de la pintura Els segadors, amb una estructura que recorda les figures de Les senyoretes d'Avinyó".

Aquesta curiosa metamorfosi es repeteix en les natures mortes cubistes de mitjans dels anys 10 "a través d'un vocabulari de signes molt simple". En uns dibuixos del 1915, pertanyents a la família del pintor i que no s'havien exposat mai abans, es pot veure com "els objectes semblen figures gesticulant". A la pintura Botella d'Anís del Mono, vas de vi i naip, també del 1915 i procedent del Detroit Institute of Fine Arts, l'ampolla del cèlebre licor "és com una figura que balla".

Obres poc conegudes
La mostra inclou una sèrie de natures mortes del 1922, molt poc conegudes, en què Picasso va utilitzar una curiosa combinació de ratlles i quadres. Aquí s'han introduït dues obres de Juan Gris que incorporen la "rima visual": una copa té la mateixa forma que un cap, per exemple.

Els treballs que Picasso va fer per al teatre i la dansa li van permetre continuar amb aquestes transformacions. El personatge del ballet Parade, el Mànager, és com un autòmat, i a Mercure -el teló del qual s'ha reproduït a mida natural a la mostra- els personatges podrien ben bé formar part d'una natura morta.

Objectes vius s'inscriu dins de la línia del Museu Picasso d'oferir activitats que donin a conèixer noves vies d'investigació en l'obra picassiana.