Els amants de les distopies i les apocalipsis estem preparats, més que ningú, per a quan el món col·lapsi de veritat. Sigui per una invasió zombi o extraterrestre o simplement perquè es fonguin els ploms i la societat que coneixem, tan dependent de l’energia elèctrica, se’n vagi a can Pistraus, sabem que el més perillós és l’ésser humà. Almenys això ens han venut la majoria de relats de ficció. Des de The Walking Dead o The last of us a El col·lapse o El apagón, són multitud els referents que tenim que s’han centrat a mostrar com entre uns i altres acabarem exterminant-nos a trets o a cops de pal, molt abans que per la mossegada d’un mort vivent o infectat o el làser d’alguna nau alienígena.

Potser per això El eternauta ens ha sorprès gratament, capgirant els postulats del gènere. La sèrie, una producció argentina que esdevé una fidel adaptació d’una novel·la gràfica escrita a la dècada dels cinquanta per Héctor Germán Oesterheld, s’ha colat al podi de les més vistes i entenem el perquè. Els argentins, que no tenien gens clar que Netflix no espatllés la cosa –i ja sabem com són d’entusiastes els argentins amb els seus mites i referents–, estan ara que pixen colònia per les crítiques unànimes i efusives d’arreu del planeta a aquesta adaptació d’un relat que narra en primera persona com a Buenos Aires una neu tòxica aniquila bona part de la població i els supervivents s’hauran de mobilitzar per continuar vius davant una amenaça exterior.

El que més destaca d’aquesta història en què la capital argentina és un personatge més (una ciutat ferida que podria servir com a metàfora dels temps que corren a l’era de Milei), és que no sorgeix l’habitual heroisme individual. Els supervivents, encapçalats pel personatge de Salvo, que interpreta amb la seva solvència habitual Ricardo Darín, promouen el grup i la comunitat. A diferència dels americans, que continuïn vius depèn més de l’esforç solidari que no pas de la llei del més fort. L’autor del còmic ja incidia en això, que la resistència ha de ser col·lectiva. I, amics meus, en temps de l’individualisme exacerbat, això és gairebé subversiu! De fet, a Oesterheld el van llançar a l’oceà, literalment, entre tants i tants desapareguts sota el règim dictatorial.

El eternauta, que beu de la influència de Herbert George Wells i s’emparenta amb La invasió dels lladres de cossos i Starship Troopers, proporciona metàfores actualitzades, com són els efectes socials de la pandèmia o la recent apagada de la llum al cul d’Europa. Veure-la poc després de quedar a les fosques, afegeix un plus a aquesta sèrie que funciona a tots els nivells, fins i tot l’audiovisual, amb un pressupost ajustat.