Astronautes simfònics

Avesats a la monotonia de la música moderna, amb lletres i sons gairebé calcats, tot nou disc d’Antònia Font és un bany de sorpreses, de troballes inversemblants, i aquest Coser i cantar (Discmedi) no és, ni de lluny, l’excepció, tot i ser, al cap i a la fi, un recopilatori de les 20 cançons que més els agraden. Un greatest hits diferent, enregistrat amb l’Orquestra Simfònica de Bratislava, que funciona com un element més, enmig de la veu de Pau Debon, les lletres surrealistes i la guitarra de Joan Miquel Oliver, la bateria de Pere Debon, el baix de Joan Roca i els teclats de Jaume Manresa.

“Més que sorprendre, el que volíem era fer una cosa nova”, ens explica Oliver, encarregat de remesclar aquest doble CD, el sisè de la seva carrera, que apareix justament en el desè aniversari de la formació de la banda mallorquina. Una manera ben seva de celebrar l’efemèride.

Llibertat de l’arranjador
Vist el DVD que acompanya l’edició, sembla que la idea hagi estat de l’arranjador, Miquel Àngel Aguiló. Però no. “Va ser idea nostra, però vàrem donar total llibertat a l’arranjador: volíem que donàs el màxim”, assegura Oliver. Roca precisa que han intervingut força en el resultat final i que han treballat sense descans durant els últims mesos. Ni el fibló que va assolar Palma a primers d’octubre els va frenar. “El cel era groc –indica Oliver–, hi havia una tempesta de mil dimonis, però ens vàrem dir: encara que vengui l’apocalipsi és igual, l’hem d’acabar”. I així va ser. El resultat final? D’entrada sembla la cosa més marciana que hagi fet mai el quintet mallorquí, que se’ls hagi escapat de les mans, però de mica en mica, així que l’escoltes, cançons com Mecanismes, Bamboo, Alegria o Robot assumeixen textures noves. Algunes, com Vos estim a tots igual, són molt semblants a l’original, i d’altres, com Astronauta rimador, són directament una altra cançó.

Tant Roca com Oliver saben que han quedat fora de la tria temes que els hauria agradat incloure, com A Rússia o Darrere una revista. Però havien de ser 20. “Al principi sí que vàrem tenir problemes a l’hora d’escollir quines cançons podien tenir un tractament simfònic, perquè no sabíem per on començar, però després ha estat coser i cantar”, afirma Oliver, irònic, i conscient que, realment, no ha estat així, ja que, com matisa Roca, “hem suat la camiseta”.

La intenció dels Antònia Font no era gravar un Serrat simfònic, sinó pujar un graó més. Roca, per exemple, s’adona ara que potser ja al seu últim CD, Batiscafo Katiuscas, anaven pel camí traçat a Coser i cantar, és a dir, cap a una més gran serenor, cap a la simplicitat sonora.

“Hem anat simplificant el nostre so, l’hem anat purgant, n’hem tret tot l’anecdòtic i hem deixat l’essencial”, afirma Oliver. “De jove vols ficar moltes coses, però així que et vas fent gran veus que menys és més”, remarca Roca. Per aquest motiu han tractat l’Orquestra Simfònica de Bratislava “com un element més”. “No volíem fer un disc polifònic”, assevera Oliver.

D’humoristes?
Aquest doble CD és, a més, una bona manera de celebrar aquests deu anys, de “resumir-los”, com diu Roca. A banda del so, què ha canviat en Antònia Font durant una dècada? El baixista té una resposta que és un símil: “És com quan mires algú de quan anaves a l’institut i et demanes «qui cony és aquest»”.

Oliver diu que continuen tenint “l’obsessió de fer les coses bé”. I rebla el clau, o embolica la troca: “Si llavors era mentida, ara t’adones que tampoc no és veritat”. Roca, que no creu que hagin tingut tant d’èxit com els diuen, tot i rebre elogis fins i tot d’Enrique Vila-Matas, creu que han acabat esclatant simplement perquè han aguantat deu anys. “Ens hauria anat igual de bé com a humoristes”, afegeix. Potser té raó, i més si haguessin fet carrera a Catalunya, on sempre els demanen què significa ser mallorquí. “Són rars aquests catalans”, diu Oliver, esdevingut un Astèrix insular.