Catalanitat i exigència

Ahir va morir el pedagog i crític Joan Triadú, figura cultural de la resistència contra el franquisme

Figura clau de
la resistència, l'activisme va
ser clau en la represa del catalanisme

La vitalitat de l'escriptor i el rigor crític van aguantar, fins i tot, quan la salut l'abandonava

David Castillo - barcelona

Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921), que el juliol passat havia fet 89 anys, va morir ahir a l'hospital de Barcelona a causa d'una insuficiència respiratòria. Malalt de feia mesos, conservava l'entusiasme i col·laborava al nostre diari mantenint la periodicitat. Ahir va sortir al suplement Cultura un dels seus últims articles, dedicat al debut literari d'Antoni Vives. Triadú col·laborava a l'Avui des de la fundació, el 1976, i li agradava recordar-ho.

Tal com ens va comentar la seva filla, Joan Triadú va ser ingressat abans d'ahir a l'hospital. Les dificultats respiratòries –només li funcionava un pulmó– van precipitar el desenllaç de l'escriptor. Feia un parell de dies que havíem parlat amb ell. Havia trucat, a la tarda, per oferir-nos article sobre uns documents que havia trobat de Josep Carner, un dels seus mestres al costat de Carles Riba, a qui no es va cansar de reivindicar. Figura clau de la resistència cultural contra el franquisme, l'activisme pedagògic i la passió literària van resultar decisius en la represa del catalanisme després de la dictadura, un difícil procés de desvetllament que ell mateix havia qualificat de segona Renaixença. Fundador i director de centres d'ensenyament com ara el CIC i Thau, personatge central en l'engranatge d'Òmnium Cultural durant dècades, ànima del pioner Festival de Poesia de Cantonigròs (1944-1968) i impulsor i partícip d'una infinitud d'iniciatives, a més d'aquest llegat cívic deixa una més que notable tasca en el camp de la crítica literària, que va exercir a les revistes Ariel, Serra d'Or i, a partir de la seva aparició, a l'Avui, on fins a l'últim moment va escriure, sempre amb la divisa de només destacar obres de qualitat. Dels textos que no considerava de prou nivell preferia no parlar-ne. S'implicava en la lectura i al llarg de 34 anys de crític a l'Avui ha mantingut el rigor i, sobretot, una disciplina de lectura atenta. L'aposta per l'excel·lència que aplicava a la crítica li va marcar la vida en tots els àmbits. A més, una austeritat i un esperit intel·lectual propi d'un estoic.

La militància cultural i lingüística, bastida des del rigor –“la meva passió, en cert sentit metafòric, és l'exigència”, escriu al prefaci de les seves memòries–, li van reportar, amb l'adveniment de la democràcia i l'autogovern, reconeixements com ara la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor Jaume I, dues distincions del 1982, i ja més endavant el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1992) que ell havia impulsat des d'Òmnium, el doctorat honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat (2001). Era, a més, membre emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1993 Agustí Pons li va dedicar la biografia L'impuls obstinat.

Poeta, traductor i mestre, la seva dedicació a la llengua i la literatura catalanes ve de lluny. Format a la universitat de postguerra en llengües clàssiques, entre el 1948 i el 1950 va ser lector de català a Liverpool. Tot i les provatures inicials com a poeta (Endimió, 1948), el seu zel autocrític el va fer abandonar la creació pròpia en favor d'una tasca de crític que resultaria decisiva a l'hora de posar ordre dins d'una literatura catalana que la guerra i l'exili havia deixat desestructurada. Ho va fer amb obres decisives com són Antologia de contistes catalans (1950), Antologia de la poesia catalana (1951) i la seva versió anglesa, Anthology of Catalan Lyric (1953). Seguirien estudis sobre Carles Riba, Narcís Oller, Prudenci Bertrana, la traducció dels Sonets de Shakespeare o els assajos La literatura catalana i el poble (1961) i Llegir com viure (1963), en què va defensar la poesia, des d'un posicionament estètic eclèctic, com a gran eina per al redreçament polític i social de Catalunya. El seu posicionament nacionalista, i el seu explícit distanciament de la crítica marxista, amb J.M. Castellet i Joaquim Molas com a figures rellevants, li va reportar més d'una incomprensió, alhora que paral·lelament i, no sense un punt d'humor, en alguns mitjans es feia broma amb el seu cognom, que passava a ser triadur, amb r final, manllevant una poesia crítica que li havia dedicat Fages de Climent a la dècada del 1950, que Triadú utilitzaria com a divisa. Ja en democràcia, publicaria La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985).

Inicis proletaris

Fill d'un matrimoni humil, de treballadors del tèxtil de Ribes de Freser, recalcava que venia “de baix”. El seu pare havia militat a la CNT i ell el considerava “símbol vivent de l'obrerisme sindical catalanista i popular: cors Clavé, sardanes, caramelles, teatre, cooperativisme”. Als anys 20, la família va emigrar a Barcelona. Durant la guerra, amb 16 anys, va fer de mestre de la Generalitat a Granollers –“em consta que tinc fitxa a l'Archivo de Salamanca” – i en acabar el conflicte se li va declarar la tuberculosi, quan va poder recrear-se en la seva passió per la lectura, que se li havia despertat de ben petit i que no el va abandonar mai. En els primers anys 40, políticament es va vincular al Front Nacional de Catalunya, mentre que en el terreny cultural va formar part, amb Palau i Fabre i Josep Romeu, del triumvirat impulsor de la revista Ariel (1946-1951), per la qual hi passarien Jardí, Perucho, Verrié, Sarsanedas, Tarradell, Albert Manent i Joaquim Molas.

Als anys 50 va impulsar i va ficar-se a fons en l'Agrupació Dramàtica Catalana i, ja als 60, quan ja havia quedat clar que no sabia dir “no”, va acabar sent una figura omnipresent en la resistència cultural, amb fites com l'entrada a Òmnium Cultural, fitxat pel mecenes Joan B. Cendrós, i des d'on va fer una incansable tasca en favor de la llengua i la literatura. Aquells anys 60 també van ser els anys del CIC i Thau, que va dirigir, o de Serra d'Or. Triadú no parava. I entremig, alguna escapada. El Maig del 68, per exemple, era a París per un homenatge a Pompeu Fabra. El mateix any posava fi als festivals de Cantonigròs, pel qual havien passat tantes figures. La seva filla ahir ens va comentar que aquests dies esperava amb il·lusió l'obertura del nou CIC al barri de Gràcia.

En una conversa amb un dels seus últims editors, Fèlix Riera, del Grup 62, va destacar que la desaparició de Triadú no és només una pèrdua per a la literatura catalana sinó per al país: “Es la pèrdua d'un escriptor que va viure des del rigor i l'excel·lència. Ha estat i serà un exemple per a molts de nosaltres. En les seves memòries demostrava que, a la postguerra, mentre els sectors catalanistes i republicans s'havien instal·lat en la desafecció i el derrotisme, els sectors en què militava Triadú van optar per la lluita i l'optimisme. No es va cansar de recordar que, tot i les dificultats extremes, el segle XX va ser un dels moments més importants de la literatura catalana, un Segle d'Or”. La vitalitat de l'escriptor i el rigor crític van resistir, fins i tot, quan la salut l'abandonava. La lectura, la crítica i el treball intel·lectual el van mantenir viu. I el mantindran per sempre entre els que el vam estimar i seguir. Cada cop que un noi estudiï o s'incorpori a la nostra tradició trobarà un far en la segona meitat del segle XX, Joan Triadú. Després de 22 anys d'estar junts al suplement Cultura, només us puc dir en primera persona que va ser un home afable, bo, disciplinat, bon company i amb el consell adequat en cada moment. Diuen que no hi ha ningú insubstituïble, però no sé qui podrà substituir-lo.