Una víctima de la violència de gènere

Fa onze anys, el festival de Peralada va concedir a Calixto Bieito l'oportunitat de dirigir el seu primer muntatge operístic a l'Estat espanyol: tota una Carmen, òpera popular carregada de tòpics relatius a la seva protagonista (tant per considerar-la una dona fatal com una dona lliure) i a una imatge d'allò “espanyol” on es barregen la salvatgeria que inclou la passió amorosa desfermada i violenta, el toreig i la gitaneria. Bieito va abordar la Carmen netejant-la d'exotisme, colorisme i simbolismes barats perquè hi emergís una realitat que pogués identificar-se o reconèixer-se com a pròxima en el temps. Una visió va inspirar-lo durant un viatge a la recerca d'idees per al muntatge: a la frontera de Ceuta amb el Marroc, en una esplanada a la part marroquina, hi havia un munt de Mercedes dels anys setanta aturats mentre els seus propietaris, contrabandistes, esperaven fer els seus negocis. Els bandolers de la Carmen tenien la seva rèplica actual, malgrat que l'acció es traslladi a principi dels anys setanta del segle passat. Només calia imaginar un escenari pròxim a aquesta frontera per ubicar-hi un quarter militar de la legió (i hissar-hi una bandera espanyola enmig d'un territori africà com a símbol d'alguna cosa que no hi existeix i, en tot cas, s'hi vol imposar) amb soldats afamats de sexe. Això perquè Bieito va concebre una Carmen on es fa palpable una agressivitat masculina que culmina amb la mort de la protagonista apunyalada pel possessiu Don José: al capdavall, aquesta òpera es fa vigent en la mesura que se la interpreta considerant que exposa un cas de violència de gènere.

Calixto Bieito va encertar-la, doncs, amb la seva Carmen, que ha voltat pel món fins a retornar a Catalunya inaugurant la nova temporada del Liceu que també clourà el mes de juliol. Passat el temps, Bieito manté el concepte i també la capacitat de crear tota una atmosfera tensa, espessa i intencionadament cutre amb una escenografia mínima, mentre que ha polit detalls sense renunciar, això sí, a la seva tendència al subratllat. Passat el temps, després d'haver-hi presentat notables muntatges (sempre amb idees potents i amb algun efectisme) d'Un ballo in maschera, Don Giovanni i Wozzeck, Bieito continua essent polèmic: hi va haver divisió d'opinions (xiulets, però també molts aplaudiments) quan el director va sortir a l'escenari. Abans, el públic de la inauguració, amb molts de convidats del món polític i artístic, va donar el vistiplau a l'orquestra i els cors (dirigits amb vibrant entusiasme per Marc Piollet) i va reconèixer com a heroi de la nit un pletòric Roberto Alagna, que precisament va interpretar Don José a Peralada en l'estrena d'un muntatge en què també va participar la seva esposa, la diva Angela Gheorghiu, fent de Micaela. Aleshores, la Gheorghiu no va vestir-se d'hortera, cosa que sí que fa María Bayo, que va obtenir un triomf personal substituint l'anunciada Marina Poplavskaya. La veu lluminosa de Bayo va contrastar amb el timbre fosc de la mezzosoprano francesa Béatrice Uria Monzon, que va lluir uns excel·lents dots dramàtics: una Carmen creïble per sobre o per sota del mite.