Cultura

Un conte moral

Una exposició a la Fontana d'Or revisa el llegat d'Agustí Centelles, el periodista gràfic més sol·licitat de la Barcelona republicana i el més compromès amb la seva causa

El seu compromís és exemplar, més que això: compassiu, noble, fins i tot bell

El dia que es va presentar a la Fontana d'Or l'exposició Agustí Centelles: les vides d'un fotògraf, el comissari del muntatge, Miquel Berga, va explicar un conte. Amb poc més de 25 anys, jove i ambiciós, Agustí Centelles (1909-1985) s'havia convertit en el gran fotoperiodista de la Barcelona de la República. Els diaris se'l disputaven per la intuïció amb què sabia reconèixer la notícia, per l'astúcia amb què enquadrava les imatges, per la diligència amb què les servia a la redacció a qualsevol hora del dia o de la nit. Ja era un professional excel·lent quan un dia al camp del Barça va veure un estranger amb una Leica, una màquina molt més manejable i lleugera que la seva, i va tenir clar que aquell aparell era l'únic que li faltava al seu talent per desenvolupar tot el potencial i convertir-lo en un fotògraf extraordinari. Va comprar-ne una a terminis, en nou mensualitats guanyades entre la pols del carrer, el fum dels cafès, la cridòria dels mítings polítics, les cues de la gent que acudia a votar, els aldarulls per la victòria del Front Popular. I, de sobte, la guerra.

Centelles no era un fotògraf. Per entendre'ns, no era un artista d'estudi, amb decorats de cartró pedra i models inhumanament estàtics. Era un periodista i la realitat s'estenia davant seu no pas com un teló vellutat, sinó com una successió d'esdeveniments. No era, tampoc, un fotògraf de guerra a la manera canònica que ho són per exemple Robert Capa o David Seymour o la malaguanyada Gerda Taro, encara que sigui així com ha passat a la història. La guerra, en el seu cas, va venir-lo a trobar, i Centelles va donar-ho tot, el millor del seu enorme potencial vidual, perquè aquella aberració fos dita, fos acusada. Va ser llavors, el juliol de 1936, que Centelles va deixar de ser el fotògraf jove i ambiciós, el testimoni de la vida social i cultural del seu temps, i va reinventar-se per primer cop, és a dir, va decidir que havia de prendre part, que a partir d'ara ja no podia ser un observador neutral, sinó el portaveu d'una causa. Quan fotografia els guàrdies d'assalt, els soldats al front o les vídues ploroses dels bombardejos de Lleida, Centelles, doncs, està retratant ‘els seus'. El seu compromís és exemplar, més que això: és noble, compassiu, sincer, impressionantment bell. Però també aquesta vida, la dimensió moral que enaltia ara els seus reportatges, li serà negada. Amb la caiguda de Barcelona, es converteix en un més dels centenars de milers de derrotats que fugen cap a l'exili, i allà, barrejat entre la població esporuguida que esquiva com pot les bombes indecents que intenten tallar-los el pas cap a la frontera, serà incapaç de fer cap fotografia. És l'única vegada que haurà de claudicar, perquè ell era també dins la imatge.

La resta ja no és part del conte: és llegenda. Acabada d'ocupar Barcelona, un escamot d'agents franquistes va presentar-se al pis dels Centelles per reclamar-los l'arxiu fotogràfic, d'un alt valor documental per identificar enemics i executar-los. La dona, però, que s'havia quedat a la ciutat amb el fill, no va poder lliurar-los res: Centelles s'ho havia endut tot a l'exili, amagat dins una maleta. Quan finalment va sortir del camp de Bram, va dipositar aquells valuosos negatius a casa d'uns amics de Carcassona, que van guardar-los gelosament durant més de trenta anys, mentre el seu autor tornava clandestinament a Catalunya i sobrevivia, en una nova invenció de si mateix, com a fotògraf industrial i publicitari. La recuperació d'aquelles fotografies, a finals dels setanta, va suposar el descobriment d'un fotògraf únic, d'una estirp diria que irrepetible. Que la tristesa per la venda recent de la col·lecció a l'Estat espanyol no pertorbi l'autèntica meravella de disfrutar de l'exposició de la Fontana d'Or.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Passola demana a Borràs que es posi “ràpid les piles” amb la taxa audiovisual

Barcelona
MARIA NUNES
FILÒLOGA I CATEDRÀTICA DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

“El llegat literari de Barcelona es pot equiparar a l’arquitectònic”

barcelona

I ara, Tintín en aranès

Barcelona

Culte enterrat a Tossa

Tossa de Mar
Mirador

Magatzems plens d’art

Historiador

Teatre sense un sostre

BARCELONA

Més llaços entre el món cultural i l’educatiu

Girona
L’APUNT

Un certamen per la igualtat de gènere

Fontanet exposa la seva obra lumínica