La memòria dels cossos
La companyia Femescena estrena a La Planeta ‘La veu secreta dels ocells'
Una mena de curs impartit per la directora Cristina Castrillo a l'Obrador de la Sala Backett de Barcelona, fa gairebé any i mig, és el punt de partida de l'espectacle La veu secreta dels ocells, i també és la gènesi de la companyia Femescena, que avui (22 h) i diumenge (19 h) l'estrenarà a la sala gironina La Planeta.
La inspiració d'aquest espectacle que coprodueix Temporada Alta, segons el que van explicar ahir les intèrprets, algunes de les quals també productores, i la directora, s'ha de situar a la presó de dones de les Corts de Barcelona, que va existir entre el 1939 i el 1953 en un espai que actualment ocupen uns grans magatzems, a la Diagonal. A partir d'aquí, l'objectiu és treballar sobre el concepte de memòria històrica: “No es tracta d'un exercici autobiogràfic –explica Castrillo–, la memòria és la reserva que hom té per sobreviure, una riquesa a conservar i, en aquest cas, la història personal ha estat un punt de partida a l'hora de treballar, a través d'un mètode associatiu i utilitzant un llenguatge físic, essencial.” Castrillo, fundadora del Teatro delle Radici, de Lugano (Suïssa), afirma que “la memòria de les persones té alguna cosa a veure amb la del col·lectiu”, i és per això que aquest espectacle l'interpreten nou dones (Sílvia Albert, Virginia Cerqua, Karmen Franco, Chechu García, Montserrat Iranzo, Imma Manresa, Esther Pallejà, Lucila Teste i Carolina Torres) provinents de Catalunya, però també de la resta de l'Estat, d'Argentina, Colòmbia o amb arrels africanes, de manera que en l'espectacle es parla italià, català, castellà, basc i fins i tot una llengua originària de Guinea Equatorial. “L'espectacle neix de la concreta necessitat de reveure una memòria del passat que no sempre fou transparent, i més d'una vegada ha estat decididament cancel·lada o oblidada” expliquen.
Senzill i auster
La posada en escena consisteix en una escenografia mínima, amb deu quadrats dibuixats al terra, l'espai de cadascuna de les intèrprets, límits físics imposats, però també mentals, i una cadira, de manera que les intèrprets són el centre de tot. Interrogada sobre el fil conductor, Castrillo afirma que les actrius “parlen d'elles, però també de les dones que hi havia abans que elles i de les que lamentablement hi haurà després d'elles” en una situació com la que es planteja. Poesia del gest, món de metàfora i somnis són altres conceptes que es maneguen per definir un espectacle impulsat pel Projecte Vaca de creadores escèniques.