Cultura

l'entrevista

“Com es fa per estimar des del respecte i la igualtat?”

Dirigida per Anna Capacés i protagonitzada per Yolanda Díaz, Jordi Serra, Caro Ferrer i Joan Far, Coses de parella? ha trepitjat els escenaris de diferents localitats catalanes. Quina ha estat la rebuda del públic?

Podria dir que ha estat molt bona i molt dolenta alhora i això és comprensible, perquè quan estàs qüestionant certs models de relació i el que presentes no és una realitat estripada que podria fer pensar a l'espectador que a ell allò no li passarà mai, sinó que poses davant seu un rigorós escàner del que podríem considerar una parella normal, moderna, d'avui en dia, amb la qual tothom es pot sentir identificat, és evident que hi ha moments que poden resultar incòmodes. Que ens diguin veritats a la cara, de vegades, no ens agrada, i la violència de gènere és un tema que toca la gelosia, la possessió, l'esperança i les desil·lusions, l'amor i la dependència..., sentiments complexos que no ens són pas aliens.

En aquest sentit, precisament, s'expressava una de les crítiques a l'obra; deia que els espectadors se senten tocats per una història en què tothom s'hi veu retratat d'una forma o altra. És aquest l'objectiu que perseguien? Que la societat prengui consciència que hi ha una responsabilitat col·lectiva per posar fi a la violència contra la dona?

És clar que ens hem d'implicar tots i totes en la seva eradicació. Les dones són les que més la pateixen, però la violència és arreu com a fruit d'un sistema patriarcal de milers d'anys d'història, difícil de canviar, sobretot si la societat no s'adona que cal treballar de forma prioritària en el terreny dels valors. Potser ens falta saber mirar de nou, mirar la realitat amb sensibilitat i amb profunditat per veure el que hi al nostre voltant, el que ens pot passar a nosaltres o potser ja ens passa. Tot i que vivim en una societat que lluita i avança envers la plena equiparació, en el dia a dia de les relacions de parella apareixen situacions i rols fonamentats en una desigualtat de base que encara persisteix i que constitueix, de fet, una primera manifestació de violència.

Quines serien aquestes situacions de violència que sovint no es reconeixen o passen desapercebudes?

L'atac físic i l'insult, per la seva visibilitat, són fàcilment detectables. En canvi hi ha altres formes de ridiculitzar i inferioritzar que també agredeixen la integritat de la dona: brometes malintencionades, al·lusions despectives en diminutiu (“ai que tonteta, no estàs al cas de res!”), controls i decisions imposades en lloc de compartides... etcètera. Penso que en general tenim un cert problema amb el concepte d'estimar en tota la seva amplitud, que no estimem des de la llibertat sinó des de la por, i aquesta por ens crea tanta inseguretat que ens porta a intentar engabiar la persona que tenim a prop, o a deixar-nos engabiar, i així és com establim relacions de desigualtat sense adonar-nos-en. Un dels interrogants que ens hauríem de plantejar molt de debò és: “Com es fa per estimar des del respecte i la igualtat?”.

Coses de parella? és portada a Girona pels Grups de Dones de la ciutat, que l'han proposat com a acte conjunt de la celebració del dia internacional contra la violència masclista. Quin ha estat fins ara el seu recorregut?

S'ha vist en diferents locals de Barcelona i també a l'Escala, Castellbisbal, Sant Boi, Castelldefels, Viladecans i Palma de Mallorca. Des de fa un any la combinem amb l'obra És de conya?, també sobre temàtica de gènere però dirigida al públic juvenil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

David Martí guanya el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica

Barcelona

Adeu, R. Saladrigas

barcelona

‘El rossinyol’, a la Xina

Barcelona
Carme Grandas i Marc Aureli Santos
Directors i coordinadors de les jornades Repensant la figura de Gaudí

“El ciutadà veu Gaudí com un forat negre”

barcelona
Mirador

No pot haver-hi història de l’art sense els llegats

Víctor Baladoch guanya el premi Screen

rubí

Els ocells del Càntut

cassà de la selva
Crònica

Una celebració de la vida

Girona

Antoni Miralda, premi Velázquez

barcelona