Cultura

Crítica

teatre

Pictòrica interactiva

Auditori de la Mercè? No! Som a la Vil·la dels Desgraciats, espai imaginat per Luigi Pirandello, on la companyia de comediants: Spizzi, Diamante, Cromo, Battaglia, el nan Quaqüeo, el Comte, Mara-Mara i el mag Cotrone, al capdavant, han de fer la representació davant els gegants de la muntanya, però fracassen. Naturalment, perquè humor i fatalitat foren els estats primaris de l'existència de Pirandello, d'aquí el seu pessimisme profund. Luigi es movia entre l'escalfor del sentiment i la fredor de la reflexió, conflicte que empeny la humanitat a una vida plena de grotesques incoherències. El còmic i el patètic són l'envit de contraris que provoca aquell riure franc que acaba per transformar-se en un saber amarg. Això potser sigui una mica Pirandello, però no pas Marcel·lí Antúnez Roca, la pretensió del qual sembla que es dirigeix a la innovació de llenguatges i a un cert humor pesant. El que sí comparteixen és la fantasia il·limitada, més enllà dels cànons del realisme, per crear l'efecte que desitgen. L'efecte Marcel·lí Antúnez és purament visual, sorollós, molt sorollós, distorsionant i de plom, perquè una vegada mostrada tota la parafernàlia estètica i tecnològica per generar aquest context artístic, caracteritzat per l'ús de sistemes informàtics, s'oblida d'uns trets fonamentals: la història i el públic que, després dels primers sorprenents i divertits vint minuts, desconnecta fàcilment de l'aparatosa curiositat.

I no obstant això, la idea és bona: els dos actors que controlen l'escena i ens guien, que expliquen el desenllaç del tercer acte que Pirandello mai no va escriure, s'empesquen el fet de ser presents al llit de mort del dramaturg que els confessa com acabar l'obra. Aquest és el deliri que veurem, un seguit d'històries que passen per una estrambòtica versió del Patufet, la desmembració d'Ilse i la cuinada reposició, els pits cantaires i devoradors de Diamante, Sebastiano el peix, les aventures del Comte, Quaqüeo i el seu moscòptero, Battaglia i Mara-Mara, etc... Tot projectat en una gran pantalla, de tapissos sensibles, que incorpora les imatges en directe d'una telecàmera i els actors narrant i jugant amb els Dreskeleton, que distorsionen l'espai sonor, un guirigall autoreferencial i pictòric que acaba per fatigar.

Això sí, hi ha una troballa fantàstica: el dispositiu tecnològic guncam que captura rostres del públic esbossant ganyotes i adjuntant-los a l'espectacle, i es conforma així el particular, divertit i grotesc Arsenal de les aparicions de Marcel·lí Antúnez. Sistematúrgia, POL v4 software, Pure Data, Open Frameworks, GEM, Dreskeleton..., això és Cotrone, una barroca pel·lícula d'animació virtual inclassificable, potser, fins i tot, pensada per defensar-se del públic. Luigi, tu què hi dius? Una vita di merda per pochi momenti meravigliosi!

Cotrone
Director: Marcel·lí Antúnez
La Mercè (Girona), 2 de desembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.