cultura

la crònica

Sam Abrams, un poeta amb una missió

Cada poema és un fracàs que porta a escriure un altre poema

A Cambrils sovint ens visiten els poetes. En el marc de l'aula de poesia de la URV, vam compartir una tarda de lectures i converses amb D. Sam Abrams, el poeta americà més influent en les lletres catalanes. Potser no pas per la seva obra lírica –valga'm Déu!– sinó per la seva tasca de professor, crític i ideòleg. Amb una dedicació que admet qualsevol controvèrsia que inevitablement ha de sorgir en aquell que s'exposa amb opinions fermes, Abrams és al darrere de moltes iniciatives de vindicació de la literatura catalana. Un exemple triomfant és l'antologia d'Els Imparables. Abrams ens recorda aquells anys de la seva joventut en què, vingut de la seva natal Virgínia de l'Oest, es va a enamorar de la tradició mil·lenària de la cultura catalana i s'establí en el nostre país des dels anys setanta. “Els poetes americans no tenen una tradició”, ens comenta. La cultura americana és un gresol de cultures de diverses procedències, la qual cosa fa que el poeta americà sigui una cosa estranya, un ésser escindit. No deixa de ser curiós i ben d'agrair que Abrams valori la nostra tradició mil·lenària, més aviat medievalista, ja que si hi ha una cultura literària escindida és ben bé la nostra. I més curiosament, quant temps es necessita per fer una tradició? Perquè de tots és conegut que tant en la novel·la moderna –des de Poe a Carver– com en la poesia –des de Withman a Ashbery– la tradició americana és de les més influents i la que més interessa al món sencer. Incloent-hi els nostres escriptors i poetes, que la valoren més que no pas la pròpia. En poesia, Abrams té opinions clares i poc exquisides. La seva poesia està ancorada en la realitat més propera, no és per accedir a estats especials de l'ànima sinó per fer una lectura profunda de la vida diària, d'allò que ens passa, d'allò que ens fa i ens constitueix. Els poemes són regals que passen al nostre costat i hem de saber captar-los. El tema d'un poema és una cristal·lització en un jo d'un moment determinat. Una vegada escrit no hi torna com aquells neuròtics de la revisió, perquè el poema pertany al temps de l'experiència i es deixa enrere. Per això cada poema és un fracàs que porta a escriure un altre poema. Una vegada escrit, ja no li pertany, ja és fill deslligat que viatja pel món. S'obliga –ens comenta– que a cada llibre hi hagi un poema que parli de música, o faci alguna referència a obres d'art o actes de cultura, que és el medi on respira la seva vida. Els poemes són l'expressió d'una energia creativa que es té o no es té i la feina del poeta comporta sempre una decisió de valor sobre allò que ha escrit. El poeta ha de ser el més implacable crític de si mateix. Creu que tot escriptor es posiciona sempre en referència a una tradició. Inclús aquells que van d'avantguardistes o innovadors. I que la gran tradició occidental són Homer, Dant o Shakespeare. Tots els altres –heus aquí un rastre de la seva ironia punyent– som plagiaris, notes a peu de pàgina. Aquest tipus d'humor càustic salpebra tota la conversa de Sam Abrams. Com que té la fama d'haver-ho llegit tot, els comensals s'apleguen a demanar-li opinió sobre mil i un temes literaris o polítics. Ell fa una pausa als seus posats histriònics i apareix amb el rostre d'un encaixador sòlid, d'un polemista amb respostes, d'un ver i intens lector que obre portes de comprensió particulars i ponderades.

Aprofito per demanar-li una recomanació. Me'n dóna dues: Czeslaw Milosz i Iehuda Amikhai. Acabat el sopar s'encasqueta la boina i marxa amb un cert aire d'extravagant professor despistat a la manera d'Albert Einstein. Han passat els dies. Haver llegit Amikhai és el millor d'haver conegut Sam Abrams. Crec que això no li desagradarà que li ho digui i fins i tot ho podrà entendre com un elogi al seu deure complit. Hi ha gent que té una missió a la vida. Sam Abrams és un d'ells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça MargaridaXirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic