Exposicions
Conxita Oliver
El dibuix com a escriptura
Pioner en les pràctiques experimentals dels anys seixanta al voltant de l'art conceptual i l'art pobre, la creació transgressora i radical d'Antoni Llena (Barcelona, 1942) qüestiona els límits artístics i les categories estètiques. Hereva de la tradició d'investigació plàstica tridimensional iniciada als anys trenta a Catalunya per Miró, Ferrant o Cristòfol, i de l'exploració matèrica i espacial de Tàpies, el seu quefer constitueix una crítica radical a tot dogmatisme formalista. El procés en la concepció de l'obra –provinent d'una introspecció intel·lectual– és definitori en el cas de Llena, que s'interessa pel despullament, la lleugeresa i la fragilitat; en l'essencialitat d'un treball minimalista, carregat de contingut poètic. En aquest continu desprendre's de la materialitat, amb un mínim gest i amb una breu i lleu intervenció, aconsegueix extreure de les coses més nímies i vulgars la màxima plasticitat, tot metamorfosant els detritus en elegants obres d'art.
El projecte expositiu que presenta a Tecla Sala té la voluntat de fer realitat una antiga idea de l'artista, proposant una lectura àmplia de la seva trajectòria. En un muntatge que estableix diàleg i confrontació, reuneix un conjunt molt significatiu de la seva darrera producció amb algunes obres anteriors. En els darrers tres anys, l'artista ha dut a terme una tasca quotidiana, rutinària i exigent que ha consistit a dibuixar dia rere dia, utilitzant el dibuix com a escriptura del pensament i com a metàfora de les sensacions. Amb l'objectiu de definir-se com un acèrrim defensor del llenguatge de la plàstica, ha realitzat més de quatre mil dibuixos sobre un paper del mateix format, volgudament modest i precari, en què paper i obra són indestriables. Accions cal·ligràfiques que, d'una manera expansiva i en permanent dissolució, són enteses com l'escriptura de les pàgines d'un llibre. A la mostra hi són presents centenars de dibuixos que l'artista concep com a obra única, com un relat o narració que es prolonga en seqüències que es van reconsiderant al llarg del temps. Concebuts per parelles, taques de color, línies i buits, s'interpel·len, es relacionen i dialoguen, posant de manifest la inflexió que relliga el tot. Un exercici reflexiu, un acte privat que es carrega de tot el seu sentit com a extensió del seu íntim treball gràcies a la dessacralització i humilitat de la seva presentació: situats a terra, els dibuixos segueixen el perímetre de les parets, com una mena de riu que flueix indefinidament.
Viatge interior i utòpic
Tot i que formalment són abstraccions, en realitat aquest exercici dibuixístic és la continuació d'un incís conceptual que va encetar amb la sèrie Viatge d'hivern; un conjunt de trenta-vuit caixes finestra que s'arrengleren unes darrere les altres, conformant seqüències i juxtaposició d'imatges, permetent que l'espectador les travessi amb la mirada. Tot i poder tenir una vida autònoma, cadascun d'aquests diorames s'encadena amb el següent, s'introdueix en l'altre, tot diluint-s'hi. Unes construccions vulnerables i febles, fetes amb materials desestructuradors i pobres, que creixen i es reforcen amb la interrelació, tot reivindicant el buit i el silenci. Un viatge interior i utòpic; un trajecte cap endins que explora la pervivència dels records i de la fugacitat. En contraposició i com a idea inversa –com si fossin les restes d'un naufragi–, les peces de la suite La blancor de la balena (en al·lusió a Moby Dick, la novel·la de Herman Melville) conformen un viatge de dins cap a fora, en un espai acotat que defuig la multiplicació. És la lluita per abastar allò que no es pot aconseguir sense destruir. El recorregut es completa amb la reproducció d'una acció que va fer a l'Aliança Francesa de Lleida el 1969, en què, en lloc d'exposar escultures, va dibuixar a la paret l'ombra que projectaven les peces.
